Sense rebombori

La mani­fes­tació pública de la fe, per Set­mana Santa, té moments emo­tius i ins­tants exe­cra­bles. El ven­tall s'estén des de la inqui­e­tant arque­o­lo­gia medi­e­val de Ver­ges (sem­pre impac­tant, la dansa monòtona, inces­sant, memo­ra­ble) fins a les demos­tra­ci­ons para­fei­xis­tes en deter­mi­nats llocs, com ara la des­fi­lada de la Legión, a Màlaga, o les aren­gues d'extrema dreta que hem vist aquests dies a Cas­telló. El tipus d'experiència reli­gi­osa oberta a tot­hom –que el Vaticà II va rebut­jar, fidel a una lec­tura de l'Evan­geli sense rebom­bori– bar­reja la pie­tat popu­lar amb un exhi­bi­ci­o­nisme fora mida. Quan domina la pri­mera, la tra­dició pot arri­bar a ser tan trans­cen­dent com la litúrgia, en el sen­tit que la repe­tició dels ges­tos, any rere any, amaga algun tipus d'espi­ri­tu­a­li­tat del tot res­pec­ta­ble, fins i tot assi­mi­la­ble a una pregària íntima. Quan s'exhi­beix la fe amb repics i fas­tu­o­si­tat, l'assumpte esdevé o bé molt turístic o bé molt retrògrad, o totes dues coses alhora.

De tant en tant, l'afany de com­promís amb les tra­di­ci­ons en genera una de nova. Això és el que van fer, fa uns anys, els Mana­ies de Sant Daniel a Girona. Van recu­pe­rar el nom d'una for­mació que ja des­fi­lava al segle XVIII (i que va dei­xar de fer-ho a pri­mers del XX) i la van con­ver­tir en una enti­tat pen­sada per a la soli­da­ri­tat i la cul­tura. Durant aquest temps, han esmerçat esforços a par­lar de la religió i l'art i la lite­ra­tura i la història, i han par­ti­ci­pat no sola­ment en pregàries, sinó també en cam­pa­nyes de reco­llida d'ali­ments, que és una cosa més con­creta. Ara, s'han ves­tit de romans. Més ben dit, de sol­dats amb un aire renai­xen­tista, com ho eren els pri­mers mana­ies, els quals bar­re­ja­ven la ico­no­gra­fia de l'urbs amb la como­di­tat de qui tre­ba­lla al terròs. Aquests d'ara (qua­tre­cen­tis­tes: oscil·len entre Andrea del Cas­tagno, Piero, Man­tegna i Ucce­llo) han par­ti­ci­pat per pri­mer cop en una pro­cessó, la de Banyo­les. Mini­ma­lis­tes. Només qua­tre armats i un tam­bor. Sense ense­nyar el ros­tre. Amb rigor i dis­creció. Amb una fe sense focs arti­fi­ci­als.