Opinió

Keep calm

Sense rebombori

De tant en tant, l'afany de compromís amb les tradicions en genera una de nova. Això és el que van fer, fans uns anys, els Manaies de Sant Daniel a Girona

La mani­fes­tació pública de la fe, per Set­mana Santa, té moments emo­tius i ins­tants exe­cra­bles. El ven­tall s'estén des de la inqui­e­tant arque­o­lo­gia medi­e­val de Ver­ges (sem­pre impac­tant, la dansa monòtona, inces­sant, memo­ra­ble) fins a les demos­tra­ci­ons para­fei­xis­tes en deter­mi­nats llocs, com ara la des­fi­lada de la Legión, a Màlaga, o les aren­gues d'extrema dreta que hem vist aquests dies a Cas­telló. El tipus d'experiència reli­gi­osa oberta a tot­hom –que el Vaticà II va rebut­jar, fidel a una lec­tura de l'Evan­geli sense rebom­bori– bar­reja la pie­tat popu­lar amb un exhi­bi­ci­o­nisme fora mida. Quan domina la pri­mera, la tra­dició pot arri­bar a ser tan trans­cen­dent com la litúrgia, en el sen­tit que la repe­tició dels ges­tos, any rere any, amaga algun tipus d'espi­ri­tu­a­li­tat del tot res­pec­ta­ble, fins i tot assi­mi­la­ble a una pregària íntima. Quan s'exhi­beix la fe amb repics i fas­tu­o­si­tat, l'assumpte esdevé o bé molt turístic o bé molt retrògrad, o totes dues coses alhora.

De tant en tant, l'afany de com­promís amb les tra­di­ci­ons en genera una de nova. Això és el que van fer, fa uns anys, els Mana­ies de Sant Daniel a Girona. Van recu­pe­rar el nom d'una for­mació que ja des­fi­lava al segle XVIII (i que va dei­xar de fer-ho a pri­mers del XX) i la van con­ver­tir en una enti­tat pen­sada per a la soli­da­ri­tat i la cul­tura. Durant aquest temps, han esmerçat esforços a par­lar de la religió i l'art i la lite­ra­tura i la història, i han par­ti­ci­pat no sola­ment en pregàries, sinó també en cam­pa­nyes de reco­llida d'ali­ments, que és una cosa més con­creta. Ara, s'han ves­tit de romans. Més ben dit, de sol­dats amb un aire renai­xen­tista, com ho eren els pri­mers mana­ies, els quals bar­re­ja­ven la ico­no­gra­fia de l'urbs amb la como­di­tat de qui tre­ba­lla al terròs. Aquests d'ara (qua­tre­cen­tis­tes: oscil·len entre Andrea del Cas­tagno, Piero, Man­tegna i Ucce­llo) han par­ti­ci­pat per pri­mer cop en una pro­cessó, la de Banyo­les. Mini­ma­lis­tes. Només qua­tre armats i un tam­bor. Sense ense­nyar el ros­tre. Amb rigor i dis­creció. Amb una fe sense focs arti­fi­ci­als.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia