Hiperpaternitat

Un acre­di­tat psicòleg i millor amic em fa avi­nent l'evo­lució de les pato­lo­gies detec­ta­des en el seu llarg peri­ple pro­fes­si­o­nal. A cada gene­ració, dis­tinta malal­tia. En els anys del fran­quisme, del còlera, reg­nava la neu­rosi, nucle­ada entorn de la culpa, filla d'una pre­cisa i uni­ver­sal repressió prac­ti­cada amb pols de bis­turí.

Ara el nar­ci­sisme és el rei de la festa. La relació d'aquest nar­ci­sisme amb el feno­men de la hiper­pa­ter­ni­tat, terme ja antic però ara de moda, és òbvia. La divisa car­lina “Por Dios, la Patria y el Rey” abunda en massa llars. Ara els tres con­cep­tes es con­den­sen en el nen, que és alhora Déu, que és sub­jecte que inclou la pàtria família sen­cera i que, a més de Déu, és també el rei de la casa. Els fac­tors d'aquesta divi­nit­zació, d'aquesta entro­nit­zació de l'infant, són múlti­ples:

A) Emba­ras­sos ‘in extre­mis', a punt de pas­sar-se l'arròs, per exigències labo­rals o perquè calia viure “en ple­ni­tud”, “ser feliç” –algun dia en par­la­rem, de la cerca de la feli­ci­tat, una altra obsessió actual–. Aquest nen, tre­sor tardà a pro­te­gir més enllà de qual­se­vol raci­o­na­li­tat, és per als pares refe­ren­cial del seu esta­tus. Com més pres­tigi del nen, més pres­tigi seu. Per això, el pobre petit ha de ser per­fecte. Com els pares, ell tam­poc pot mal­gas­tar el temps en cosa tan poc pro­duc­tiva com jugar. Cal apun­tar-lo a música, a ioga, a pila­tes, a informàtica, a dansa, a idi­o­mes... Com més acti­vi­tats millor. És igual que encara no hagi arri­bat a la madu­resa per assi­mi­lar-ho.

B) Com que els pares són molt moderns, la família ha de ser també democràtica i el nen, per tant, edu­cat “en horit­zon­tal”. Cal ban­de­jar qual­se­vol con­cepte de jerar­quia, ele­ment tro­nat. No se l'ha de renyar; repri­mir , mai. Mai. Perquè, pobret, podria que­dar frus­trat, el mal suprem.

c) Pare i mare han d'inter­ve­nir perpètua­ment en ajuda del fill. És igual que esde­vin­guin uns inútils –com el cas real d'aque­lla estu­di­ant tan­cada dins l'ascen­sor a Bar­ce­lona que va dema­nar ajuda tele­fo­nant a la seva mare als EUA en lloc de tocar el tim­bre d'alarma–. Per això, els pares han de fer els deu­res junts, com a amics que són dels seus fills. I també per això els pares pro­tes­ten que n'han de fer massa, de deu­res. En nom d'aquesta amis­tat fan cua el temps que cal­gui per com­prar-los l'entrada d'un con­cert famós, on els seus fills “també hi seran” (en cas con­trari la seva absència podria col­pir-lo fins a la ter­ri­ble, letal, nafra de la frus­tració).

I podríem con­ti­nuar per aquesta llòbrega senda de des­truc­tora sobre­pro- tecció gai­rebé ad infi­ni­tum. Misèria rere misèria.