Interès pel procés

Entro només per curi­o­si­tat en un alberg de pele­grins del Camí de San­ti­ago i demano un cafè en el bar adjunt. La depen­denta em diu: “Usted, por el acento, no hace falta que diga de dónde viene.” Em pre­paro per si em fa alguna pre­gunta sobre el procés inde­pen­den­tista, però la inqui­sició no té lloc. Aquesta noia, lli­gada dar­rere el tau­lell del bar d'un poblet remot de Navarra, deu estar impreg­nada del més gran cos­mo­po­li­tisme. Quan no ser­veix un grup de Nova Zelanda ho fa a un de core­ans o a aquesta senyora vin­guda de Suècia que camina i avança tota sola pels sen­ders de blat i vinyes. D'una hora lluny es veu que jo no soc de la colla de cami­nants perquè no car­rego mot­xi­lles i, per fer-ho més evi­dent, porto cor­bata, però a la cam­brera no li deu venir d'un excèntric. Si hagués de pre­gun­tar a tot­hom no aca­ba­ria mai. O pot­ser en els anys que fa que és aquí ja ho ha pre­gun­tat tot a tot­hom, els cata­lans inclo­sos, i ja no espera cap res­posta nova. O... o jo estic car­re­gat de manies i ínfu­les i em penso que pel fet de ser català i de tro­bar-se Cata­lu­nya en ple procés haig de ser motiu de curi­o­si­tat suple­mentària. Molts pele­grins venen de França. Lais­sez faire, lais­sez pas­ser sem­bla una con­signa pen­sada per ser apli­cada al Camí de San­ti­ago.

És diu­menge de Rams a Tudela. Tot­hom va a beneir amb uns bran­qui­llons d'oli­vera i tot­hom estrena la indu­mentària de pri­ma­vera. Domi­nen els roses i els blaus pas­tel, i una senyora que camina davant meu s'ha abi­llat com si anés de casa­ment. Abans, aquí, també tot­hom estre­nava, aquest dia. El cos­tum deu haver anat molt de baixa perquè a Tudela em sor­prenc de tro­bar-lo. Faig el ver­mut en un bar, i parlo amb el cam­brer. Em faig ser­vir les cèlebres ver­du­res de la loca­li­tat a can Remi­gio, i també parlo amb el cam­brer. “Usted es catalán.” M'explica que les bones ver­du­res són hiver­nals i que, en con­seqüència, no em podrà ofe­rir la més deli­ci­osa de totes, la bor­raja. “Uste­des en Cataluña la des­co­no­cen.” Passo a La Rioja, “cuna del cas­te­llano”. Y de Cas­ti­lla, podríem afe­gir-hi. Con­ser­ges d'hotels, més cam­brers, senyors i senyo­res que seuen a la taula al cos­tat de la meva, gent amb qui comento els atrac­tius pai­satgístics i arqui­tectònics, un pagès que atura un moment el trac­tor... “Usted es catalán.” Sí, senyors, per ser­vir-los. I no tenen res a pre­gun­tar-me, per bé o per mal, sobre el procés? Cap interès? I en el seu defecte: cap agres­si­vi­tat? Una com­prensió bas­co­na­var­resa, una incre­pació de cas­te­llano viejo... Que els dei­xem indi­fe­rents? Que no ens cre­uen? Que ho veuen impos­si­ble? Que ho con­si­de­ren resig­na­da­ment ine­vi­ta­ble? No encerto a decan­tar-me per cap res­posta. L'hos­ti­li­tat sem­bla reser­vada a Madrid. A tot Madrid? A l'ofi­cial, al de la premsa, si més no. He tor­nat molt confús.