Secrets informatius

De tant en tant un polític con­voca un o més peri­o­dis­tes a fer un cafè o un dinar amb la intenció d'ofe­rir una mer­ca­de­ria infor­ma­tiva reser­vada que rep el nom d'off the record. He dit sovint que no acabo d'enten­dre aquesta pràctica d'ús uni­ver­sal. Si l'ofici del peri­o­dista és fer acces­si­ble la infor­mació, per què tots accep­tem que se'ns en trans­meti d'impu­bli­ca­ble? “Per con­tex­tu­a­lit­zar”, se'm diu, “per tenir ele­ments d'infor­mació i anàlisi suple­men­ta­ris”. Tan refrac­ta­ris com els peri­o­dis­tes som a les “into­xi­ca­ci­ons”, i tot off the record en conté alguna que bene­fi­cia qui paga el cafè.

L'altre dia vaig treure el nas en un ambi­ent de la pro­fessió on tot­hom tenia un off the record per expli­car. Tren­car un off the record pot com­por­tar expul­si­ons de la feina i del col·legi gre­mial, però enlloc no està escrit que no es puguin inter­can­viar entre col·legues o amb la família. Vaig aca­bar amb el cap com un tim­bal. Totes les infor­ma­ci­ons que lle­geixo al diari o escolto pels canals audi­o­vi­su­als, que són les que escri­uen i pro­pa­guen els que eren allí reu­nits, no tenien cap interès ni eren res al cos­tat d'aquell raig de notícies fres­ques i picants. Vaig saber inte­ri­o­ri­tats del procés i de les per­so­nes que el con­du­ei­xen, vaig lli­gar caps de notícies espar­ses, vaig enten­dre per què alguns pugen i altres bai­xen o es man­te­nen a la corda fluixa en l'àmbit polític, econòmic o comu­ni­ca­tiu... Algu­nes coses d'una hora lluny es veia que no podien ser i que eren el fruit de male­dicències, però pogues­sin ser o no, totes esta­ven veda­des al ciu­tadà cor­rent. Ara vostè, lec­tor, que és mal­fiat i escèptic, ha detec­tat en una infor­mació una cosa rara o que no lliga, i hi ha pro­jec­tat un dubte o una teo­ria cons­pi­ra­tiva. Doncs bé: pensi que si en sabés l'off the record com­pro­va­ria que ha que­dat curt o que els trets van per un altre cantó, molt dife­rents i encara més espec­ta­cu­lars. Els moments més interes­sants de les tertúlies radiofòniques i tele­vi­si­ves són els cinc minuts de publi­ci­tat, quan els ter­tu­li­ans s'ho diuen tot. Els mit­jans “con­fi­den­ci­als” afir­men no estar lli­gats a res, però qui ens asse­gura que un polític o un ban­quer no els ha neu­tra­lit­zar amb un off the record que els obliga al silenci? Un off the record pot ser una mani­o­bra de cen­sura ves­tida del con­trari. El leni­tiu és inves­ti­gar per arri­bar a la matèria reser­vada sense inter­me­di­a­ris interes­sats i poder-la publi­car. Però qui inves­tiga, si és car i vivim en la misèria i tot són interes­sos?

S'entén que hi hagi coses que els diri­gents no puguin divul­gar, però per què les fil­tren en cafès i dina­des? Jo he renun­ciat fa temps al pri­vi­legi dels off the record, a risc de que­dar com un pepet que no sap res i que de tot se sorprèn quan altres li sub­mi­nis­tren con­fidències. Que els polítics les expli­quin al ciu­tadà cam­brer que du el cafè.