Espanyola i nacionalista

“Ni jo ni cap demòcrata podem accep­tar que per des­con­nec­tar Cata­lu­nya d'Espa­nya s'intenti des­con­nec­tar també de la llei i el dret. Ni jo ni cap demòcrata podem accep­tar que en nom del poble (per uti­lit­zar l'eslògan de la senyora Le Pen a França) es negui a Espa­nya l'essència de la democràcia, que és la sobi­ra­nia del poble espa­nyol i se li negui tota legi­ti­mi­tat per esco­llir democràtica­ment el seu destí.” Amb aquesta con­tundència es va expres­sar el prop­pas­sat dime­cres Susana Díaz per car­re­gar con­tra l'inde­pen­den­tisme en una con­ferència a Bar­ce­lona. Els subrat­llats de la cita són meus, i si he vol­gut fer la remarca és per des­ta­car el que es veu a sim­ple vista, que és una con­tra­dicció con­cep­tual.

Díaz iden­ti­fica el sobi­ra­nisme català amb Le Pen perquè, segons diu, apel·lar al poble és un pecat mor­tal. Tot seguit asse­nyala, com si estigués par­lant d'una altra cosa, que l'essència de la sobi­ra­nia espa­nyola és el poble. Quin embo­lic, oi? Díaz refusa, per una banda, que el sobi­ra­nisme català pugui repre­sen­tar el poble que l'ha votat majo­ritària­ment i, per l'altra, diu que l'Espa­nya sobi­rana recolza en el poble espa­nyol, l'únic legi­ti­mat per deci­dir el seu destí. És a dir, que el dret a deci­dir exis­teix. El pro­blema és, per a ella, que només pot exer­cir-lo el poble espa­nyol, que iden­ti­fica amb la nació espa­nyola, i no aquells pobles que no són una nació, com ara Cata­lu­nya, que no és una nació perquè “això no és a la decla­ració de Gra­nada”.

El 6 de juliol de 2013, el Con­sell Ter­ri­to­rial del PSOE va apro­var el docu­ment Un nuevo pacto ter­ri­to­rial: la España de todos, més cone­gut com la “decla­ració de Gra­nada”, que des de lla­vors és la bíblia dels soci­a­lis­tes espa­nyols per abor­dar la reforma fede­ral. A Cata­lu­nya, aquesta decla­ració va ser cri­ti­cada per un sig­ni­fi­ca­tiu grup de mili­tants soci­a­lis­tes, molts dels quals avui donen suport al govern inde­pen­den­tista pre­si­dit per Car­les Puig­de­mont o fins en són als alts càrrecs o dipu­tats, com ara Toni Comín, Maria Badia, David Elvira i Magda Casa­mit­jana: “Ho fem –rao­na­ven el sota­sig­nats, els citats i també Joan Ignasi Elena, Joa­quim Nadal, Mont­ser­rat Tura, els ger­mans Font, Jordi Martí i Laia Bonet, entre altres– des de la consciència que el marge de temps per tal que d'Espa­nya arribi una pro­posta accep­ta­ble per a una majo­ria del poble de Cata­lu­nya és cada vegada més curt.” La crisi del PSC va començar aquí, quan va fer seu el dis­curs fede­ra­lista del soci­a­lisme espa­nyol –que Susana Díaz està trans­for­mant en la versió esquer­rana del naci­o­na­lisme cañí de Ciu­da­da­nos– i va renun­ciar a repre­sen­tar un poble català (torno a subrat­llar-ho) cada vegada més insubmís.

Si alguna cosa han demos­trat les últi­mes elec­ci­ons arreu d'Europa és que el soci­a­lisme està en crisi arreu. Per ser jus­tos, el que està en crisi són els par­tits soci­a­lis­tes tra­di­ci­o­nals. Qui se'n va ado­nar tan aviat com el cor­rent cata­la­nista del PSC va ser Emma­nuel Macron, dimis­si­o­nari minis­tre d'Eco­no­mia amb el pre­si­dent més incon­sis­tent que ha tin­gut mai França, el soci­a­lista François Hollande. Costa d'enten­dre com un par­tit pot pas­sar de tenir a les seves mans la pre­sidència de la República i el govern al no-res, tot i pre­sen­tar com a can­di­dat un repre­sen­tant de l'ala esquer­rana, Benoît Hamon, el seu Pedro Sánchez. El resul­tat final ha estat tan magre, que em fa l'efecte que té raó Manuel Valls quan canta les absol­tes al PSF.

Al soci­a­lisme català li va pas­sar una cosa sem­blant després d'haver sos­tin­gut un dels pre­si­dents més ine­fi­ci­ents que ha tin­gut Cata­lu­nya, el Molt Hono­ra­ble José Mon­ti­lla, que va anar d'un pèl que no enfonsa la Gene­ra­li­tat amb la seva mala gestió. El PSC ha tin­gut a les mans durant tres dècades gai­rebé tot el poder a Cata­lu­nya, inclo­ent-hi l'hege­mo­nia cul­tu­ral i mediàtica, que li ha ser­vit per engi­po­nar un relat, i en canvi avui dia sobre­viu gràcies a la res­pi­ració assis­tida que li prac­tica el PSOE i de l'aire que li arriba amb el con­trol de les grans alcal­dies metro­po­li­ta­nes. Des que el PSC va per­dre Bar­ce­lona, els capi­tans han esde­vin­gut els capi­tans mana­ies de la seva ciu­tat i prou. No són diri­gents naci­o­nals de veri­tat. La sucur­sa­lit­zació del PSC és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la seva pèrdua d'influència. Des del Pacte d'Abril de 1977 –el qual, per cert, reco­nei­xia “el dret a l'auto­de­ter­mi­nació a les naci­o­na­li­tats i pobles (tor­nem-hi) de l'Estat espa­nyol”–, el PSC ha per­dut un llençol a cada bugada. Fent cos­tat a Díaz sem­bla que reclami l'eutanàsia.