Primer de Maig

Avui, el Pri­mer de Maig, es com­me­mora el movi­ment obrer mun­dial. La data va ser deci­dida durant el Congrés Obrer Soci­a­lista de la Segona Inter­na­ci­o­nal cele­brat a París el 1889, al segle XIX. És una jor­nada de reco­nei­xe­ment als èxits acon­se­guits pel movi­ment obrer i se cele­bra en la majo­ria de països del món –també a Cata­lu­nya–. Es com­me­mo­ren els fets ocor­re­guts en la ciu­tat de Chi­cago a con­seqüència de les mani­fes­ta­ci­ons obre­res con­vo­ca­des l'1 de maig del 1886. Els obrers de l'època rei­vin­di­ca­ven el dret a dis­po­sar de jor­na­des labo­rals de vuit hores cada dia de la set­mana. En aque­lla època encara ningú par­lava de fes­tes set­ma­nals, caps de set­mana, dies lliu­res, vacan­ces ni de res. Volien dis­po­sar d'una dis­tri­bució més humana i com­pa­ti­ble amb les neces­si­tats de les per­so­nes.

Con­vin­dria refle­xi­o­nar i recor­dar les llui­tes que uns i altres han hagut de pro­ta­go­nit­zar perquè avui puguem gau­dir de drets que ens per­ta­nyen. Des de sem­pre els sin­di­cats han jugat un paper cab­dal en la vida labo­ral d'aquest país fins al punt d'inten­tar donar cober­tura a les vuits hores de tre­ball, vuit hores de lleure i vuit hores de dor­mir... Vacan­ces, dies lliu­res, etc... Un pla idíl·lic que, dis­sor­ta­da­ment, molta gent no pot por­tar a la pràctica. No tot­hom, perquè estant a l'atur, tre­ba­llen vuit hores cada dia. Ni tot­hom té vuit hores de lleure. El mateix dia a dia porta hores de pati­ment de trànsit a les ciu­tats per anar a la feina i de mal­de­cap per superar o per no haver pogut superar una feina.

Seria injust llançar per la borda la feina dels sin­di­cats. Han hagut d'afron­tar temes labo­rals en què hi han sor­tit gua­nyant les empre­ses i els tre­ba­lla­dors. Qui no recorda la vaga gene­ral del 14 de desem­bre del 1988 que va posar en alerta un govern soci­a­lista en majo­ria que des­cui­dava la vida labo­ral dels tre­ba­lla­dors?

Els sin­di­cats s'han de rein­ven­tar en favor de l'ocu­pació i con­tra els retalls soci­als. Però, per damunt de tot, rein­ven­tar-se per l'ocu­pació juve­nil. Seria l'èxit sin­di­cal dels nos­tres temps tenint sem­pre pre­sent els seus èxits del segle dinou.