L'encaix és una quimera

Cal anar amb compte a l'hora d'emprar les parau­les, i més quan s'uti­lit­zen metafòrica­ment. Mol­tes vega­des són necessàries, quasi indis­pen­sa­bles, com les paràboles evangèliques, per expli­car un con­cepte que es presta a una inter­pre­tació esbi­ai­xada. Però poden ser una arma dialèctica de doble tall.

Sal­va­dor Cardús, en l'acte de recepció com a mem­bre hono­rari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, assu­mia els ris­cos que això com­porta en el magis­tral dis­curs titu­lat Tres metàfores per pen­sar un país amb futur. Cardús, un home com­promès amb les seves parau­les i amb el país, enu­mera les tres metàfores: La pri­mera: «Les arrels són el futur»; la segona: «Tots som emi­grants», i la ter­cera: «La iden­ti­tat és una pell». Aquesta última, the last but not the least, ha meres­cut alguns comen­ta­ris als dia­ris en trac­tar d'«epidèrmica» la iden­ti­tat cata­lana. Cal lle­gir el dis­curs aten­ta­ment per ava­luar-lo i no treure'n con­clu­si­ons pre­ci­pi­ta­des a par­tir d'uns titu­lars periodístics. Ja adver­teix Cardús que cal ser­vir-se de les metàfores i no ser-ne vícti­mes.

Aquest és el cas de l'ús desen­fre­nat de la paraula «des­a­fecció» tal com es fa ser­vir sovint. Crec que ha estat l'entorn del pre­si­dent Mon­ti­lla qui l'ha pro­pug­nat, però ara es va gene­ra­lit­zant irre­me­ia­ble­ment en molts cer­cles.

Hi ha gent que la fa ser­vir amb gran desim­bol­tura, però pot­ser no s'han parat a pen­sar que des­a­fecció com­porta una afecció prèvia. Afecció i afecte vénen a sig­ni­fi­car el mateix, que és tenir esti­mació per una per­sona, ins­ti­tució, ciu­tat, país...

No com­par­teixo la uti­lit­zació de la paraula quan es fa refe­rint-se a Espa­nya. Se li pot tenir res­pecte i con­si­de­ració, a Espa­nya, però no puc tenir afecte a un Estat opres­sor que té una autèntica ganga amb Cata­lu­nya.

La veri­tat és que a Cata­lu­nya no hi veig gai­res hoo­li­gans d'Espa­nya ni dels seus suc­ces­sius governs. En tot cas hi ha «asse­nyats» i els clàssics apro­fi­tats addic­tes al règim, que no m'atre­veixo a qua­li­fi­car de boti­flers però que actuen com a quinta columna.

Per la seva part, el vice­pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, lingüista com és, va inven­tar la metàfora de la «pluja fina» per calar en les consciències dels cata­lans viat­jant pel món i posant dele­ga­ci­ons arreu. Em sem­bla que es agnòstic, com el con­se­ller Fran­cesc Bal­ta­sar, de qui hau­ria d'apren­dre a invo­car la More­neta en casos límit, com fou la sequera del any pas­sat. Pot­ser tor­na­ria a ploure.

Una altra metàfora, aquesta pujo­li­ana, és la de les «tres parets mes­tres», que segon ell havien de sus­ten­tar l'Esta­tut del dia 30/9/2005. Les parets mes­tres eren el blin­datge de com­petències, el reco­nei­xe­ment de Cata­lu­nya com a nació i dis­po­sar de la clau de la caixa. Doncs bé, tal com han anat les coses, el país s'hau­ria d'haver ensor­rat irre­me­ia­ble­ment, perquè cap de les pre­mis­ses s'ha acom­plert. Si aquesta és una metàfora maxi­ma­lista, la del «peix al cove» és de la més pura peti­tesa, ja que pas­sem de la gran­deur a arre­ple­gar les engru­nes que ens dei­xen.

Però la gran metàfora, la letal, és la de l'encaix de Cata­lu­nya a l'Estat, que sento des de fa anys. Bus­car bona­ment l'encaix en el tren­ca­clos­ques que és l'Estat espa­nyol sem­bla d'un can­dor còsmic. En rea­li­tat ens volen sub­mi­sos i sot­me­sos per col·locar-nos en el seu par­ti­cu­lar puzle, ja que estan fent malbé l'auto­no­misme dia a dia, i mai no han tin­gut espe­rit fede­ral. Ni somiar-ho.

Dar­rere de l'encaix tenim una Cata­lu­nya que dubta d'ella mateixa. I és que, més que encai­xats, ens volen encas­tats de mala manera. Abans, però, desit­gen que el país es negui a si mateix. Si Cata­lu­nya s'ha d'encai­xar amb algú és amb Europa i la resta del món, sense l'encaix previ amb Espa­nya, tot espe­rant la sentència del ras­clet que és el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, segons ZP, «el cor de la democràcia». Per aca­bar-ho d'arre­glar ha sor­tit el mani­fest edi­to­rial dels prin­ci­pals dia­ris cata­lans, d'una ingenuïtat insos­pi­tada, que arriba al màximum quan ens recorda que els pac­tes són per com­plir-los. I ho fan amb un afo­risme llatí, per donar-hi més trans­cendència: Pacta sunt ser­vanda. Sigui en llatí, cas­tellà o català, sem­pre se'ls han pas­sat pel folre, els pac­tes, i tan fres­cos. Ja som prou grans per saber-ho. Hau­rien d'haver lle­git el gat vell del comte de Roma­no­nes quan deia que «els pac­tes duren un mes... fins i tot diuen que n'hi ha que en duren dos». Tot per sal­var un Esta­tut misèrrim que malau­ra­da­ment va ser refe­ren­dat pel poble català, guiat pels polítics cata­lans. La dig­ni­tat de Cata­lu­nya cal defen­sar-la per altres camins per durs que siguin, encara que siguin dramàtics.