Espectacle

Es tracta d'apu­jar la tem­pe­ra­tura, de veure qui la diu més grossa. L'estratègia és més o menys efec­tiva per gua­nyar titu­lars. Té garan­tit un cert recor­re­gut a la xarxa, on pro­pis repiu­len l'ocurrència de torn i con­tra­ris la posen d'exem­ple de les ani­ma­la­des que es poden arri­bar a dir. Els exem­ples abun­den. Com quan el dar­rer cap de set­mana va com­pa­rar l'ANC amb “la poli­cia reli­gi­osa d'alguns països extre­mis­tes musul­mans” o va dir que l'enti­tat sobi­ra­nista inte­gra “per­so­nes fana­tit­za­des”. A hores d'ara és fàcil deduir que el nos­tre pro­ta­go­nista és Xavier García Albiol. El pre­si­dent del PP s'ha espe­ci­a­lit­zat en la com­pa­ració fàcil. I tam­poc té cap pro­blema per esbom­bar fal­se­dats, com ara que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va pagar per reu­nir-se amb l'expre­si­dent dels Estats Units Jimmy Car­ter.

El 27-S va ser des­astrós per al PP a Cata­lu­nya. Va pas­sar de la quarta posició que ocu­pava a la cin­quena i penúltima, tan sols al davant de la CUP. I va bai­xar dels dinou escons acon­se­guits el 2012 amb Alícia Sánchez-Camacho a onze amb la can­di­da­tura de l'exal­calde de Bada­lona. Van ser els pit­jors resul­tats des del 1992. El mar­ca­dor més nefast del PP a Cata­lu­nya, l'ha acon­se­guit García Albiol –a excepció dels set dipu­tats de l'any olímpic–. Rele­gat al Par­la­ment, el plan­te­ja­ment sem­bla clar: espec­ta­cle, espec­ta­cle i més espec­ta­cle, és això. Perquè, de política, l'actual pre­si­dent del PP no en fa.