Imperatiu legal

Feliçment el català ja no és una llen­gua per­se­guida, però malau­ra­da­ment con­ti­nua sent una llen­gua dis­cri­mi­nada, exclosa i en risc d'extinció. Al llarg dels últims 303 anys la norma a Espa­nya ha estat pro­hi­bir el català. A les esco­les, a l'edició de lli­bres, a les admi­nis­tra­ci­ons, als noms dels car­rers, als dels pobles i ciu­tats, als lli­bres de comp­ta­bi­li­tat, a qual­se­vol docu­ment ofi­cial, a les escrip­tu­res públi­ques, a les repre­sen­ta­ci­ons tea­trals, les cançons, la ràdio, el cinema, la tele­visió, a les con­ver­ses telefòniques, als noms amb què s'ins­cri­via els nadons i als epi­ta­fis amb què s'enter­rava els morts als cemen­ti­ris. La vari­e­tat de pro­hi­bi­ci­ons ha estat infi­nita i l'escala repres­siva va des de la sim­ple vexació pública fins a la mort en funció del con­text i l'estat d'ànim del botxí. I és clar, sumin-li tres segles de pèrdua de salut, opor­tu­ni­tats, alta­veus, pres­tigi i esta­ments per al seu nor­mal desen­vo­lu­pa­ment, difusió i conei­xe­ment. Sor­to­sa­ment, ara tot és dife­rent. La cons­ti­tució espa­nyola ni tan sols esmenta el català; el Congrés i el Senat el tenen pro­hi­bit; el govern espa­nyol aprova en un any un cen­te­nar de lleis que impo­sen el cas­tellà i dis­cri­mi­nen el català, tor­pe­dina la uni­tat lingüística del català i, rei­te­ra­da­ment, impe­deix que pugui ser llen­gua ofi­cial a la UE. Ara, hi ha governs que li diuen LAPAO; o reim­po­sen la tra­ducció dels topònims; o impe­dei­xen dese­nes de milers de famílies d'esco­la­rit­zar els seus fills en valencià; o fan des­a­parèixer el català dels requi­sits de la funció pública, com dels jut­jats, on les sentències en català són rara avis (8%) i una relíquia si es tracta del TSJC (2,3%), aquest tri­bu­nal que d'acord amb el TC ha tor­nat a impo­sar el cas­tellà a les esco­les cata­la­nes. I així al cine, l'espai digi­tal i l'edi­to­rial, per no par­lar de l'aero­port, on par­lar català et pot cos­tar per­dre l'avió i rebre una denúncia i alguns insults. Però les coses han millo­rat. Abans s'impo­sava el cas­tellà a sang i fetge i ara per escla­fa­ment o si convé per impe­ra­tiu legal, com a Esplu­gues, i amb una can­ta­re­lla de fons repe­tida en bucle que diu: “Nunca fue la nues­tra len­gua de impo­sición. A nadie se le obligó nunca a hablar en cas­te­llano.”