El món d'ahir

No vull sin­gu­la­rit­zar perquè són diver­sos els llocs on he tro­bat una para­fernàlia simi­lar i que s'ajusta al que aquí des­criuré. Els rela­ci­ono amb el món dels diners: esce­nari petu­lant, classe diri­gent local i dels nego­cis. Molt enve­llida, que perd l'ore­mus davant diri­gents de fora, que afa­laga en el seu idi­oma tot i que sovint amb cata­la­na­des nota­bles. Gai­rebé tots homes, de com­por­ta­ment antic. Ben edu­cats i amb mane­res mal­grat que de tant en tant salta un mòbil que se'ls escapa de les mans, ja que no domi­nen el botó de silenci. Les pre­sen­ta­ci­ons dels con­vi­dats són llar­gues i emba­fa­do­res. La cor­te­sia, per dir una paraula ama­ble, els fa ser nuls crítics. Bufons i amb ganes de figu­rar, faran pel col·loqui amb aque­lles pre­gun­tes en idi­oma estran­ger per mos­trar aqui­escència amb allò escol­tat. Des de la tri­buna es mos­tra admi­ració al con­vi­dat, a qui rega­la­ran un pongo (déu meu, quin trasto, ¿¡dónde lo pongo?!) i es des­fa­ran en elo­gis mal­grat que el visi­tant no hagi dit res de nou o res que no es pugui lle­gir asse­gut a l'autobús. Fet el besa­mans col·lec­tiu, tor­na­ran els nos­tres patri­cis a casa i mus­si­ta­ran que ells són igual de lles­tos o més que l'invi­tat.

Obso­lets. Per les lec­tu­res que fan, si en fan, sem­blen incapaços de reno­var el seu fons d'armari d'idees. Per­so­nes enve­lli­des que ja no aguan­ten l'atenció sense fer un cop de cap omplen la sala. Domi­nen la perifèria en con­sen­ti­ment com­par­tit amb el poder cen­tral. Entre­guis­tes de la llen­gua, es reco­nei­xen cos­mo­po­li­tes, “però del país”. Com els for­mat­ges i la boti­farra. Beatífics de la concòrdia, renun­cien a remar­car el que havien pen­sat dir, valents d'ells. Serà un altre cop, la situ­ació no ho feia ama­ble.

Tenen els diners, els seus i els dels altres. El caràcter sistèmic dels seus errors els fa into­ca­bles i entre ells es pro­te­gei­xen. Tera­nyina de famílies entre­cre­ua­des, i des­pat­xos. Oasi de suquets, tro­ba­des a fin­ques luxo­ses en càrdi­gan i amb acom­pa­nyants. Molt pont aeri i postu­reig colo­nial. Grans dosis de mas­clisme que no els reco­neix, però, com a alfes sinó com a bons gol­fis­tes en el millor dels casos. Domi­nen a les con­ver­ses les embar­ca­ci­ons i les sego­nes residències. Viuen a zones aco­ta­des i arri­ben a des­conèixer del tot la rea­li­tat que els envolta; com a molt, indig­nats només per la desi­gual­tat visi­ble, la de veure aque­lla gent que espera al ves­pre que tan­quin els super­mer­cats o que dorm als cai­xers. La invi­si­ble, la dels qui aga­fen un trans­port públic molt defi­ci­ent cada matí per dedi­car el 80% de les seves hores a tre­ba­llar en ocu­pa­ci­ons de baixa qua­li­tat, la veuen nor­mal. Gent, pobra gent, que mini­mitza els seus espais de crei­xe­ment per­so­nal (desen­vo­lu­pa­ment, inqui­e­tuds, art, oci, dedi­cació a la família) per pagar un llo­guer que cada cop repre­senta una part més impor­tant de la seva renda per així seguir coe­xis­tint en una soci­e­tat que, en pro de la meri­tocràcia, tolera molt més la desi­gual­tat del que en rea­li­tat diu.

El gap gene­ra­ci­o­nal és immens. Excepte en el cas d'algun nou­vin­gut amb qui com­par­tei­xen cul­tura i valors de com d'antic veuen el món, no es tro­ben a les seves reu­ni­ons, con­ferències o xer­ra­des, els joves empre­ne­dors; se'ls veu­ria altra­ment, ja que no par­len ni ves­tei­xen com ells. Són con­ser­va­dors d'allò que és propi, mes­tres dels diners, s'auto­le­gi­ti­men per par­lar en nom de tots com si la repre­sen­ta­ti­vi­tat fos reco­ne­guda o meres­cuda per les seves obres. Dei­xen a les noves gene­ra­ci­ons un món mete­o­rològica­ment insos­te­ni­ble, un con­su­misme empo­bri­dor i una o diver­ses cri­sis en les quals molta gent ho ha per­dut tot. I es cre­uen que a través dels mit­jans, que domi­nen pels diners que hi apor­ten o els crèdits que els reno­ven, poden pro­cla­mar la sal­vació dels altres i reco­ma­nar el que s'ha de fer, tot pre­di­cant la litúrgica d'una ètica que no prac­ti­quen. Es regi­ren amb el que cir­cula a les xar­xes i amb la post­ve­ri­tat, de la qual, però, ells són con­tribuïdors nets.

Per favor, quan a mi aquesta simp­to­ma­to­lo­gia m'apo­deri, que algú m'ho digui i em doni una forta sotra­gada si no li faig cas. Lec­tor. Et demano dis­cul­pes per haver aga­fat pres­tat com a pre­text d'aquest arti­cle un títol tan sig­ni­fi­cat per una nar­ració de con­tin­gut tan ranci.