La vida en una píndola

És ben cert que l'espe­rança de vida s'ha allar­gat enor­me­ment en les dar­re­res dècades. Només cal fixar-se en les edats que acos­tu­men a aparèixer en les esque­les. La majo­ria de gent viu força més enllà dels vui­tanta o noranta anys. Ara bé, la qua­li­tat de vida està prou equi­li­brada amb la quan­ti­tat de temps? Aquest diu­menge, un diari publi­cava la quan­ti­tat i tipus de fàrmacs que fa ser­vir la gent actu­al­ment. Els anti­de­pres­sius i sedants encapçalen el rànquing, segons el repor­tatge. També s'ha dit que la depressió és la pri­mera causa de baixa labo­ral en el món occi­den­tal. Per aquests casos, la paraula pandèmia encara és un tabú. Als diri­gents polítics i econòmics els interessa més la quan­ti­tat que la qua­li­tat i par­lar de pandèmia podria posar en qüestió la feli­ci­tat dels con­su­mi­dors. En lloc d'estu­diar el pro­blema, els labo­ra­to­ris far­macèutics impo­sen i pro­pa­guen píndo­les per viure ador­mits més que no pas per aga­far el son, per l'excés d'acti­vi­tat de la mai­nada, per trem­par i dei­xar la huma­ni­tat sense ànima. Ells amb l'avi­nen­tesa de polítics, dis­tribuïdors d'armes o d'ener­gies (ves a saber si no són els matei­xos) deter­mi­nen els límits de la huma­ni­tat. No es pot anar con­tra la natura i la vida no pot transcórrer con­tra el temps sinó amb el temps. És evi­dent que el desig sexual no és el mateix als vint anys que als cin­quanta, que hi ha cir­cumstàncies que cau­sen dolor i tris­tesa i que la feli­ci­tat és més una intuïció que no pas una pres­cripció. No és estrany, doncs, que la depressió vagi gua­nyant ter­reny en la cursa de l'home con­tra l'home per asso­lir un món sense molèsties. La natura és sàvia i ten­deix més aviat cap a l'equi­li­bri que no pas cap a la supo­sada victòria del tenir sobre el ser tal com passa ara. No té res d'anor­mal que ator­gar-se una supe­ri­o­ri­tat que no ens per­toca ens faci mal. L'home ha de tor­nar a apren­dre a patir, a recu­pe­rar la humi­li­tat davant el que el sobre­passa, a adme­tre el pas del temps com un com­pany en les penes i les ale­gries. No sé fins a quin punt hem arri­bat a aquest camí cap a l'auto­des­trucció, però pin­ten bas­tos. No exis­teix ara per ara cap píndola de la veri­tat que no sigui la pròpia recerca de cadascú. Men­tres­tant, la depressió ens avisa que pot­ser estem més malalts del que ens pen­sem. Cada vegada creem més nor­mes, lleis i pro­to­cols que ens van allu­nyant de la legítima recerca de la feli­ci­tat, d'aque­lla pau que ens enva­eix quan de sobte ens des­a­pa­reix un mal de quei­xal. Això no vol dir, ni de bon tros, que s'hagi d'estar en con­tra de qual­se­vol forma de progrés, sinó que cal esta­blir pri­o­ri­tats.