Inca i incapaç

Les ciu­tats peru­a­nes giren al vol­tant d’una plaça gran i qua­drada que rep el nom de Plaza de Armas i que últi­ma­ment volen can­viar pel més afa­ble de Plaza Mayor per evi­tar l’evo­cació dels exer­ci­cis mili­tars i els tocs de cor­neta dels con­quis­ta­dors. O per sua­vit­zar les cam­pa­nes de la cate­dral, que tenien el mateix objec­tiu impo­sant. En gene­ral les pla­ces ocu­pen l’espai on els inques feien mer­cat i tro­ba­des. La Plaza de Armas de Lima és ofi­cial i burocràtica. La d’Are­quipa, bur­gesa. La de Cusco, antiga capi­tal dels inques, cri­o­lla. És la més maca de totes. Dic “maca”, i no un adjec­tiu més ela­bo­rat, perquè no cal fer comèdia: els cata­lans davant un pai­satge natu­ral o urbà diem “maco” i “maca”, gra­duat pel “molt”, i ens ente­nem. La plaça de Cusco és molt maca, la que ho és més. Està vol­tada d’arcs, i els bal­cons de les cases són tri­bu­nes de fusta tre­ba­lla­des poc o molt, segons el nivell dels que les havien habi­tat. Ara les tri­bu­nes són bars o res­tau­rants des d’on es pot con­tem­plar la dimensió de la plaça i dels pesants edi­fi­cis reli­gi­o­sos.

Els inques pro­nun­ci­a­ven “Cohco”, amb la “h” molt aspi­rada i gutu­ral, com la “j” cas­te­llana. Per quin motiu els con­quis­ta­dors espa­nyols, usu­a­ris de la “j” més expe­di­tiva en qual­se­vol idi­oma, van enten­dre o voler enten­dre Cuzco? Seria motiu d’estudi, pot­ser més psi­cològic que lingüístic. Van can­viar la “j” per la “z”, l’altra lle­tra en cas­tellà de sono­ri­tat carac­terística. S’havia de notar el nou ordre. En tot cas, com que els peru­ans no diuen la “z” com a Cas­te­lla, ara és Cusco. Per què no Cujco o el pri­mi­tiu Cojco, si el canvi ha estat impul­sat pels movi­ments indi­ge­nis­tes? Ni tu ni jo: el mes­tis­satge. Ens diuen que a Cusco es parla cas­tellà i quítxua. Aquesta última llen­gua va enrere des que la Cons­ti­tució de 1993 li va lle­var el caràcter de coo­fi­cial al país. “Els avis ente­nen i par­len quítxua; els pares l’ente­nen però no el par­len, i els fills ni l’ente­nen ni el par­len.” Només els cata­lans que escol­tem l’expli­cació fem un gest de con­tra­ri­e­tat. Els espa­nyols, els argen­tins, els fran­ce­sos o els anglo­sa­xons es mos­tren per­fec­ta­ment indi­fe­rents. Som els únics al món a patir per les llengües mino­ritàries?

Els ordes reli­gi­o­sos pre­sents a Cusco havien orga­nit­zat en aquesta plaça mol­tes pro­ces­sons. Els indígenes es van ofe­rir per ela­bo­rar els sants. Un dia que va ploure, el guix de les imat­ges es va des­fer i a sota van aparèixer anti­gues deïtats inques. Des de lla­vors a Cusco l’expressió “la pro­cessó va per dins” té un sig­ni­fi­cat propi. Les cases de la plaça i dels car­rers adja­cents se sos­te­nen sobre els antics basa­ments de les cons­truc­ci­ons inques, fets de pedra mas­sissa. Quan hi ha un ter­ratrèmol, les cases cauen però el basa­ment sobre­viu: “Hasta cua­tro metros es inca; por encima, inca­paz.”