Martínez de Pisón

“Mi padre no siem­pre se pareció a Demis Rous­sos”. Així de pro­me­te­do­ra­ment comença Derecho natu­ral, l’última novel·la d’Igna­cio Martínez de Pisón (Sara­gossa, 1960), un dels millors escrip­tors actu­als en llen­gua cas­te­llana, que ha publi­cat una vin­tena de lli­bres, sobre­tot novel·les i reculls de con­tes, des que va debu­tar el 1984 amb La ter­nura del dragón. Té també l’aval de pre­mis esta­tals impor­tants com ara el de la Crítica, per El día de mañana (2011), i el Naci­o­nal de Nar­ra­tiva, per La buena repu­tación (2014). Tot i haver vis­cut des dels 20 anys a Bar­ce­lona, Martínez de Pisón s’ha pro­di­gat poc fent pro­moció a les comar­ques giro­ni­nes: mirant l’arxiu, només consta la pre­sen­tació de Dien­tes de leche (2008) que va fer a la des­a­pa­re­guda La Lli­bre­te­ria, de Girona.

Ara fa exac­ta­ment vint anys, la pri­ma­vera del 1997, es va rodar l’adap­tació cine­ma­togràfica de la seva novel·la Car­re­te­ras secun­da­rias (1996) en dife­rents esce­na­ris de les comar­ques giro­ni­nes, espe­ci­al­ment a Figue­res, on van par­ti­ci­par uns 400 figu­rants locals, però també al Port de la Selva, Port­bou, Roses, Begur (sa Tuna) i Girona. Diri­gida per Emi­lio Martínez-Lázaro –el rea­lit­za­dor dels Ocho ape­lli­dos bas­cos i cata­lans– a par­tir d’un guió adap­tat pel mateix Martínez de Pisón, la pel·lícula estava pro­ta­go­nit­zada per Anto­nio Resi­nes, Fer­nando Rama­llo, Mari­bel Verdú i Miriam Díaz-Aroca, i va ser pre­mi­ada amb dos Goya: un per al jove Rama­llo, com a actor reve­lació, i l’altre per al guió de Martínez de Pisón.

Hi ha certs paral·lelis­mes entre Car­re­te­ras secun­da­rias i Derecho natu­ral, sobre­tot en el seu nucli argu­men­tal: la relació poc con­ven­ci­o­nal entre un fill i un pare de vida errant i escassa vocació pater­nal, durant el tar­do­fran­quisme i la Tran­sició. El cinema té també un cert pro­ta­go­nisme a Derecho natu­ral, ambi­en­tada en part a la Bar­ce­lona dels anys setanta: el pare, que es diu Ángel Ortega –com el seu fill pri­mogènit, veu prin­ci­pal de la novel·la–, exer­ceix com a actor secun­dari i guio­nista even­tual de pel·lícules de baix pres­su­post. El seu model és el prolífic Paul Naschy i, com ell, té un nom artístic pre­te­sa­ment hollywo­odià: Ray Ron­son. I arriba a tenir un petit paper en Las petro­le­ras (1971), un wes­tern rodat entre Bur­gos i Alme­ria, pro­ta­go­nit­zat per Bri­gitte Bar­dot i Clau­dia Car­di­nale.

Amb els anys, el pare gua­nya pes i perd cabell i adqui­reix una certa noto­ri­e­tat –arriba a actuar al pro­grama Estu­dio abi­erto, d’Íñigo– com a imi­ta­dor de Demis Rous­sos, sobre­tot quan el can­tant grec és víctima d’un segrest aeri rea­lit­zat per un grup de ter­ro­ris­tes àrabs que s’aca­ben decla­rant fans seus i li can­ten Happy birth­day quan fa 39 anys. Frag­ments de rea­li­tat sur­re­a­lista que refor­cen la ver­sem­blança d’aquesta gran novel·la sobre un temps, un país i una família.