Capdevila

“El rei del mando és una espècie en vies d’expansió. Pre­ci­sa­ment per la sen­sació que tenim tots que el món s’acaba, neces­si­tem tenir alguna cosa on aga­far-nos. l no hi ha millor manera de tenir la pae­lla pel mànec que aga­far ben fort el coman­da­ment a distància.” Ho escri­via Car­les Cap­de­vila, que empel­tat de l’espe­rit mil·lena­rista que es vivia als EUA, va pro­moure el lli­bre col·lec­tiu: El món s’acaba, com superar el 2000, que bevia del pro­grama que fèiem a Cata­lu­nya Ràdio. Va ser Màrius Serra qui em va sug­ge­rir, tan encer­ta­da­ment, que en Car­les seria un bon fit­xatge per al pro­grama. El rei del mando, un espai de crítica tele­vi­siva, i Part Aven­tura, sobre tenir fills i edu­car-los, dues de les seves dèries, van ser les dues sec­ci­ons que hi va fer, fins que Antoni Bas­sas el va fit­xar per diri­gir l’APM, després de Xavier Bosch. I fins que Toni Soler el va fit­xar per Malalts de tele. Cap­de­vila impa­ra­ble, gene­ra­dor de mil idees, i sobre­tot capaç de dur-les a la pràctica. Dar­rere de mil pro­jec­tes, motor i esquer. Tocat pel geni i enginy, sardònic, mordaç, impla­ca­ble­ment intel·ligent i capaç de tirar enda­vant, amb nas, esti­rat per una força espe­cial. No el podies seguir. Perquè a més era d’aque­lles per­so­nes que saben dir que no, des­pren­dre’s del que els des­torba, triar i deci­dir quin serà el seu objec­tiu, la seva pròxima fita. Superant deu mil obs­ta­cles, serà sem­pre en el record de tants lec­tors, dels seus lli­bres, d’aquest diari, de tots els altres en què va col·labo­rar i del que va diri­gir i fun­dar: l’ARA. I encara amb aquesta capa­ci­tat per pivo­tar apro­fun­dint en allò que inci­deix en l’esfera de l’edu­cació, omplint arreu quan en feia xer­ra­des, i encara durant el càncer que se l’ha endut ver­ti­gi­no­sa­ment, sobre la malal­tia, sobre la cura i la gent que ens cura. Sobre la cura i l’estima que ens hem de tenir i amb què ens hem de trac­tar. El seu dar­rer lli­bre, La vida que aprenc, acaba sent un text tes­ta­men­tari on ens dona, i seguirà donant, exem­ple. Com escriu un altre oso­nenc genial, Jordi Lara: el riu baixa desa­ni­mat