Les persones per dins

El meu amic Sal­va­dor de tant en tant em diu que fa temps que no escric un arti­cle de to per­so­nal. Sem­pre li con­testo tirant pilo­tes fora. El que no dic al meu amic és que per escriure de coses per­so­nals s’ha de ser molt valent. I saber-ne. I jo no soc gaire valent, encara que a vega­des m’hi atre­veixo. (Hi ha un petit secret per atre­vir-s’hi: haver pas­sat per una experiència que et faci ser cons­ci­ent de qui­nes són de veri­tat les coses impor­tants de la vida.) El que tam­poc dic a en Sal­va­dor perquè tot­hom ho sap és que el més valent de tots és en Car­les Cap­de­vila i també és el que en sap més i el que coneix més bé el sen­tit de la vida. Perquè s’hi ha enfron­tat cara a cara fins que la mort l’ha vençut. Fa ràbia quan ho fa massa aviat, quan encara no toca. I a en Car­les encara no li tocava. Poques morts com la seva són tan sen­ti­des com la seva. Poques vega­des passa que una notícia corri tant o més pels cer­cles més íntims i per­so­nals que pels mit­jans de comu­ni­cació. La mort d’en Car­les Cap­de­vila diven­dres va córrer per les xar­xes i les con­ver­ses d’una manera inu­si­tada. A tot­hom li sem­blava que se li havia mort algú molt pro­per encara que no el conegués per­so­nal­ment. Però és que en Car­les el conei­xia tot­hom i tot­hom se l’esti­mava com si fos de la família. I també se l’admi­rava, perquè era bri­llant en el que feia.

Tenia l’extra­or­dinària habi­li­tat d’arri­bar a la gent. No per fora, sinó per dins. Arri­bar a la gent és avui rela­ti­va­ment fàcil. La pràctica de l’esti­ra­bot i l’alta­veu de les xar­xes soci­als són els vehi­cles més uti­lit­zats per a la fama fàcil. Però en Car­les arri­bava a dins de les per­so­nes, que és el que és difícil. I el que importa. Per acon­se­guir-ho cal tenir un gran pudor, perquè des­pu­llar-se emo­ci­o­nal­ment és expo­sar-se sense xarxa. Ell ho feia davant els lec­tors, els oients o els espec­ta­dors d’una manera ini­gua­la­ble. I era tan bri­llant que sabia tro­bar els con­tra­punts jus­tos. Sabia por­tar-nos del riure a la llàgrima, de l’emoció a la reflexió, amb un sen­zill cop de ploma, o de teclat, o a través d’un silenci. Perquè la vida està feta d’aques­tes matèries emo­ci­o­nals.

Aquest pudor i res­pecte pels altres que tenia en Car­les només es pot tenir si el dus incor­po­rat a l’ADN i quan t’ha pas­sat alguna cosa que et fa veure que el que val la pena és expli­car les coses com les sents. El que li va pas­sar a en Car­les va ser un càncer. Un dels que s’emporta la gent abans del que toca. Però aquest mal tan ter­ri­ble també va ser el vehi­cle que ens va tras­lla­dar el millor d’en Car­les, que és el millor de la vida. Esti­mar. Esti­mar-nos a nosal­tres. Esti­mar els altres. Esti­mar la vida. En Car­les escri­via i par­lava amb la luci­desa dels que han aga­fat la vida per les sola­pes i li han fet con­fes­sar el seu secret. Gràcies per expli­car-nos-ho, Car­les. Des­cansa en pau.