No ser-hi

La tendència que ara fa furor és no ser-hi. Gran Bre­ta­nya no és a Europa, els Estats Units no són als acords sobre el canvi climàtic, els grups par­la­men­ta­ris s’absen­ten de l’hemi­ci­cle si una dis­cussió no els agrada, els comuns no són a la reunió sobre el referèndum quan el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat els con­voca... Jo no vaig mili­tar al PSUC, però vaig apren­dre d’aquest par­tit que s’ha de ser per­tot on es pre­nen deci­si­ons. Ho vaig apren­dre de manera empírica: el PSUC era per­tot. I hi era per influir. Anava a afe­gir que també hi era per mani­pu­lar. Ho afe­geixo: per mani­pu­lar. Alguna vegada he expli­cat els viat­gets que en con­dició de peri­o­dista he fet a Brus­sel·les, con­vi­dat a obser­var epidèrmi­ca­ment com fun­ci­o­nen les ins­ti­tu­ci­ons de la Unió Euro­pea. Ens rebien i ens feien con­ferències repre­sen­tants de Letònia, d’Estònia, dels Països Bai­xos, d’Espa­nya. També, de vega­des i de manera més apres­sada perquè la feina que tenien entre mans era major, de França o Ale­ma­nya. Mai no ens va aten­dre cap britànic ni per remei. Senyal que hi eren. Senyal que tre­ba­lla­ven, que influïen, que mani­pu­la­ven per fer-se la Unió Euro­pea més o menys a mida. Ara, amb el Bre­xit, ja no hi són. Com que l’absència és fruit d’un referèndum, m’inclino a pen­sar que els votants no van ser prou infor­mats de les anti­gues lliçons del PSUC, que eren una deri­vació del leni­nisme: s’ha de ser per­tot per tre­ba­llar des de dins, ni que sigui amb la intenció de boi­co­te­jar. No tot en la mòmia de la plaça Roja de Mos­cou va ser nega­tiu i el seu pen­sa­ment, es vul­gui o no es vul­gui, ha impreg­nat el capi­ta­lisme, que sem­pre te’l tro­bes per­tot impo­sant les seves regles. De Trump tot és espe­ra­ble. Trump no en toca de més altes i té de la política, també ho he dit, el mateix con­cepte que els senyo­ras­sos del casino que hi havia hagut al cos­tat de casa meva, aquells que tot ho hau­rien arre­glat pelant els gre­nyuts al zero i envi­ant els estu­di­ants revol­to­sos a Rússia perquè veies­sin el pa que no s’hi donava, i que esta­ven encan­tats amb l’aïlla­ment d’Espa­nya.

Però els comuns? Que els comuns, que tenen en les seves files antics mili­tants del PSUC, no vul­guin ser-hi, no vul­guin ser a la reunió a què els con­voca el pre­si­dent de Cata­lu­nya per par­lar de l’actu­a­li­tat cata­lana, més agi­tada i trans­cen­dent que mai, no sé si m’alarma o m’ha de fer pen­sar que hi ha hagut, sense jo saber-ho ni ser-ne avi­sat, un canvi d’això que ara en diuen “para­digma”. Ja no s’ha de ser per­tot? Ja no s’ha d’influir? Mani­pu­lar, tam­poc? Deuen ser “líquids”. Tant, que fins i tot les con­sig­nes són con­tra­dictòries: avui referèndum sí, demà referèndum no, ara referèndum pot­ser... No sé si res­po­nen a la tendència en el món impe­rant: el Bre­xit i Trump els veig més soli­di­fi­cats, la veri­tat.