Els quasi lloretencs

Seria interes­sant escriure un lli­bre amb la bio­gra­fia d’aquells per­so­nat­ges que no van ser llo­re­tencs de nai­xe­ment perquè les res­pec­ti­ves famílies se n’havien anat de Llo­ret per diver­ses cir­cumstàncies, però que s’hi van man­te­nir fidels perquè a la llar paterna van con­ti­nuar sen­tint a par­lar amb amor i nostàlgia del poble dei­xat. Es podria dir que eren quasi llo­re­tencs. Al cap­da­vall, les per­so­nes mani­fes­ten les seves afi­ni­tats per allò que diuen o fan més que pel lloc que els assigna una par­tida de nai­xe­ment. A Llo­ret tenim una colla de per­so­nat­ges ben recor­dats tot i que els qui real­ment hi havien nas­cut eren els seus pares o els seus avis. Però ells, a mesura que podien, mos­tra­ven, de seguida, la seva pre­dis­po­sició a favor d’aquell poble de referència. Seria el cas, per exem­ple, de l’arqui­tecte Bona­ven­tura Conill i Mon­tob­bio (1876-1946), segui­dor de l’escola de Gaudí, que, a les pri­me­res dècades del segle pas­sat, i gai­rebé gra­tis et amore va refor­mar l’edi­fici de l’església par­ro­quial, dotant-la d’un espec­ta­cu­lar aire moder­nista, i va cons­truir, en el lla­vors nou cemen­tiri, magnífics pan­te­ons que són veri­ta­bles monu­ments. Joan Bta. Lam­bert i Cami­nal (1884-1945), una extra­or­dinària figura de la música a Bar­ce­lona, orga­nista famós i direc­tor de l’Escola Muni­ci­pal de Música, va fer honor de la seva ascendència llo­re­tenca –havia vin­gut d’Itàlia i havia con­ver­tit el cognom Lam­berti en Lam­bert– i va dedi­car a la població, en la qual feu con­certs més d’una vegada, la suite La festa de Santa Cris­tina, que és una mera­ve­lla. Joa­quim Botet i Sisó (1846-1917), lle­tra­fe­rit, arqueòleg, numismàtic, intro­duc­tor del movi­ment cata­la­nista a Girona, va dedi­car a la vila del seu pare diver­sos tre­balls històrics de caràcter monogràfic –sobre les esco­les, l’església, l’hos­pi­tal, etc.– i va exca­var-hi, per pri­mera vegada, l’ano­me­nat Sepul­cre Romà. I també hi podríem afe­gir un polític, Joan Lluhí i Vallescà (1897-1944), fill del llo­re­tenc Joa­quim Lluhí Ris­sech, fun­da­dor del periòdic El Poble Català. Al car­rer de Sant Pere de Llo­ret hi queda encara la casa fami­liar amb una de les poques façanes d’època con­ser­va­des. Lluhí i Vallescà fundà el periòdic L’Opinió, va ser con­se­ller de la Gene­ra­li­tat (1932), estigué vin­cu­lat ple­na­ment als fets del 6 d’octu­bre de 1934 i acabà ocu­pant, fins i tot, minis­te­ris a Madrid. Poste­ri­or­ment, morí exi­liat a Mèxic. A aquests cal­dria afe­gir, encara, els des­cen­dents de llo­re­tencs que van néixer i tri­om­far a Amèrica. De mate­rial, no en falta pas.