La fe

Al bat­xi­lle­rat vaig pas­sar un lli­bre de religió que en un dels capítols mirava de convèncer sobre l’existència de Déu. En pri­mer lloc hi posava la fe, que es té o no es té. Per si la fe no era prou o no es tenia, recor­ria a l’argu­ment ontològic de sant Anselm, que és d’efec­tes dialèctics ful­mi­nants. És aviat resu­mit: “Tot­hom, també l’impiu, és capaç d’ima­gi­nar-se un ésser per­fecte; per tant, l’ésser per­fecte, o sigui Déu, ha d’exis­tir perquè, si no, no com­pli­ria una de les con­di­ci­ons de la per­fecció, que és l’existència.” “Déu no pot no exis­tir”, con­cloïa l’arque­bisbe de Can­ter­bury amb aque­lla con­cisió enre­ves­sada dels medi­e­vals que Ausiàs Marc podria haver sig­nat. Els autors del lli­bre es reser­va­ven que Kant va aca­bar refu­tant sant Anselm, però, per si ens n’arri­ba­ven notícies i entràvem en dubte, expo­sa­ven un ter­cer argu­ment basat en la quan­ti­tat de savis que al llarg dels temps i fins ara han cre­gut en Déu. N’hi havia tota una llista: met­ges, cirur­gi­ans, escrip­tors, pin­tors, cine­as­tes, físics, químics, astrònoms, inven­tors... Tot gent de molta cate­go­ria. Si ells, que escru­ta­ven els homes i l’uni­vers, no dub­ta­ven de Déu, havíem de ser menys nosal­tres, homes en pro­jecte?

El dia que es va saber la data i la pre­gunta del referèndum, vaig sor­tir al car­rer. No per fer cap enquesta sinó per com­prar el pa i el diari. Tres i qua­tre cone­guts se’m van acos­tar. “Com que et veiem a la tele­visió ho sabràs: ens en sor­ti­rem?” Vaig notar que la pre­gunta i el ter­mini per ser for­mu­lada havia mig espan­tat els que fins el dia abans n’espe­ra­ven l’anunci impa­ci­ents i il·lusi­o­nats. “Es farà, el referèndum?” En comp­tes de tran­quil·lit­zar-los em vaig unir als seus dub­tes, pen­sant en la força de l’Estat per impe­dir-ho, els pocs suports inter­na­ci­o­nals i els insu­fi­ci­ents de “naci­o­nals”...

I en cas d’arri­bar-se a fer, tenim el sí i la “vin­cu­lació” asse­gu­rats? Dic “tenim” perquè m’hi compto. Aquí hi ha els que diuen “el referèndum no es farà” perquè no volen que es faci i els que diuen el mateix volent que es faci. Jo soc dels que vull que es faci i que surti el sí. Soc dels que “ho volem tot”. Els meus dub­tes rei­te­ra­da­ment expo­sats em lliu­ren de pecar d’il·lús: tenim prou força? Sumem?

Em trobo també un cons­picu mili­tant i acti­vista d’ERC: “Hem de tenir fe.” Quina fe? La gratuïta? L’ontològica? Fe en els diri­gents, que n’han de saber més que nosal­tres, pobres obser­va­dors, per molt que alguns “sor­tim a la tele”. M’escolto els diri­gents, els que estan en el secret, els savis i intel·lec­tu­als que no sola­ment estan segurs de la cele­bració del referèndum i el seu resul­tat afir­ma­tiu sinó que s’enfa­den davant els dub­to­sos. “No ens ho expli­quen tot, no poden, tin­guem fe.” El que és segur i vital és que no podem no exis­tir, i que depèn de nosal­tres.