La campana del drapaire

Ho foto­gra­fiem i fil­mem tot, però per tenir com­plet el pre­sent i poder-lo con­sul­tar en el futur ens falta enre­gis­trar els sorolls. No els sorolls que acom­pa­nyen per atzar les imat­ges fil­ma­des sinó sorolls per ells matei­xos. Ara evo­cava la cam­pana del dra­paire que cada matí havia pas­sat per davant de casa, pri­mer amb un carro tirat per un cavall i després amb una fur­go­neta. No era una cam­pana sinó una mena de tapa­dora d’olla o de pla­te­ret ondu­lat que l’home per­cu­dia amb un pal. Tres tocs repe­tits tres vega­des amb un de més enèrgic al final. Tinc la música al cap, la puc imi­tar amb els lla­vis o col­pe­jant els dits sobre una taula, però són apro­xi­ma­ci­ons. Cada període de tocs aca­bava amb l’home cri­dant “dra­paire”, amb la segona a molt accen­tu­ada i la e gai­rebé inau­di­ble. Ara que hi penso: devia ser l’únic negoci, en aque­lla època i abans, que s’anun­ci­ava en català sense que ningú no li cridés l’atenció. L’hauríem d’haver enre­gis­trat i dipo­si­tar el docu­ment als arxius locals o naci­o­nals on els inves­ti­ga­dors miren de recons­truir el pas­sat.

L’amiga Pilar González-Agàpito està publi­cant uns lli­bres amb les imat­ges i la història de les boti­gues anti­ga­ment esta­bler­tes als car­rers més comer­ci­als de la ciu­tat i que encara són en el record de molta gent. Per ser els lli­bres com­plets falta la cam­pa­neta de la porta, el dring de la caixa regis­tra­dora, l’estrèpit de la màquina de tor­rar el cafè, l’“A Maria” dels cli­ents i la res­posta dels depen­dents... També hi fal­ten les olors, però les olors, vives en la memòria com els sabors, no tenen màquina inven­tada que les emma­gat­zemi. Els labo­ra­to­ris Lucta de Mon­tornès del Vallès, que fan essències i olors de qual­se­vol cosa, fins i tot de cotxe nou i de galleda de plàstic, han inten­tat repro­duir, per encàrrec d’estu­di­o­sos, les olors de les coves de la pre­història o dels car­rers de l’edat mit­jana. Temp­ta­ti­ves recre­a­ti­ves i res més. Ens falta la cam­pana autèntica del dra­paire. I d’aquí a uns anys ens fal­ta­ran el soroll dels motors d’explosió, la piu­la­dissa dels ocells dels car­rers que han per­dut arbres, les impre­ca­ci­ons dels bor­rat­xos a mit­ja­nit, el xoc dels vasos i copes de plàstic, el tim­bre de les cases i dels mòbils, el dego­teig de les aixe­tes...

Quin dia va dei­xar de pas­sar el dra­paire? Per què no em vaig alar­mar de no sen­tir-lo? El seu fill venia a col·legi. Cada dia duia una nove­tat: un plu­mier, un estoig, una cai­xeta, uns lla­pis de colors, un rellotge... Objec­tes que la gent es treia de casa, que el seu pare reco­llia i que ell tri­ava entre els millors. S’hau­ria pogut esta­blir una evo­lució de les coses de les quals la gent pres­cin­dia, cada cop més noves i luxo­ses com més el “mira­cle econòmic” s’expan­dia. El fill no va seguir el pare. L’últim cop que el vaig veure era el zela­dor del cemen­tiri muni­ci­pal.