“Lérida”

Fa uns anys vaig assis­tir a la pre­sen­tació d’un lli­bre amb el qual Àngel Ros, alcalde de Lleida i de l’ala més cata­la­nista del PSC, “es postu­lava” per ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Quan un polític treu un lli­bre o un arti­cle a La Van­guar­dia és que “es postula”. L’acte es va cele­brar a la sala d’actes d’El Corte Inglés. És El Corte Inglés un bon lloc per postu­lar-se per a pre­si­dent? Asse­gu­ren que la lli­bre­ria d’aquests magat­zems és la que més ven de totes, i pot­ser Ros se’n va voler bene­fi­ciar. Ara: la gent de Bar­ce­lona, per ven­jar-se dels que els tit­llen de “pixa­pins”, sem­pre diuen que els que no són de Bar­ce­lona només conei­xen de la ciu­tat El Corte Inglés i que no sabrien anar a un altre lloc a l’hora d’adqui­rir un ves­tit, una vai­xe­lla o un lli­bre. Quan el gironí Car­les Puig­de­mont va ser ele­vat a pre­si­dent, els de Bar­ce­lona li van exa­mi­nar la indu­mentària: El Corte Inglés. El dia de la pre­sen­tació del lli­bre em vaig ado­nar que Àngel Ros, cap gros, coll curt i mirada de reüll, tenia una acu­sada sem­blança amb Lluís Martínez Sis­tach, el car­de­nal lla­vors de Bar­ce­lona. A l’edat mit­jana i també després, els reis nome­na­ven bisbe un germà seu. Hau­ria cau­sat impressió veure coin­ci­dir al gòtic car­rer del Bisbe el poder tem­po­ral i el poder espi­ri­tual amb la mateixa fiso­no­mia.

Però Àngel Ros aviat va obli­dar les postu­la­ci­ons, no ha escrit mai més cap lli­bre, que jo sàpiga, i s’ha reclòs a Lleida, on han començat les rebai­xes d’El Corte Inglés. Governa amb Ciu­ta­dans, amb qui té totes les com­pla­en­ces, i ara ha decla­rat l’Ajun­ta­ment ter­ri­tori hos­til al referèndum con­vo­cat pel pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Fran­cesc Canosa, peri­o­dista i escrip­tor llei­datà que sem­pre parla amb metàfores, ha vist en l’actu­ació de Ros la metàfora, l’expe­ri­ment, del pacte que el PSC i Ciu­ta­dans maqui­nen per a Cata­lu­nya en el cas que el referèndum que miren de fer fra­cas­sar efec­ti­va­ment fra­cassi. La Uni­ver­si­tat de Lleida també s’ha mani­fes­tat en con­tra del dret a deci­dir. Abans, els reis nome­na­ven rec­tor de la uni­ver­si­tat el germà que no valia per a bisbe.

Fran­cesc Canosa recorda sense poder-ho recor­dar perquè és molt jove, que als lli­bres que passàvem al bat­xi­lle­rat Lérida no for­mava part de Cata­lu­nya, sinó d’una regió ano­me­nada Valle del Ebro, amb Aragó, La Rioja i Navarra. Els que de petits havíem après les províncies de Cata­lu­nya per aquest ordre, Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Lérida i Gerona, ens vam tro­bar en els cur­sos supe­ri­ors que Lérida havia volat. La mani­o­bra ha tro­bat els seus segui­dors mig segle després: Lérida es des­mem­bra i se’n va amb La Rioja. O amb “La Roja”, no vindrà d’una lle­tra. Però Fran­cesc Canosa em tran­quil·litza: “La Lérida de Ros no és Lleida, no ens equi­vo­quem.” No és pre­si­dent ni del seu cantó ciu­tadà o pro­vin­cial?