El segle XXI a la platja

A les deu del matí som tots jubi­lats a la platja, i tot d’una irromp el segle XXI. És l’últim dia de curs, els mes­tres no saben què fer amb les cri­a­tu­res que només miren el cel per la fines­tra i, aca­bats els exàmens, les han enge­gat a mar. Un grup de nois entra a l’aigua. Comen­cen jugant i aca­ben mig bara­llant-se. La mes­tra que s’ha unit a l’expe­dició corre a tocar d’ones. Crida “Pol!” i es gira mig grup. Després crida “Marc!” i es gira l’altre mig. Pols con­tra Marcs. Quan els jubi­lats feien sotes i es bara­lla­ven eren Peps con­tra Joans. Una senyora que es diu Eli­o­nor i que conec perquè havia estat alumna meva em diu: “Soc del segle pas­sat, però sem­pre remarco que ho soc de la segona mei­tat.” Li dic que jo també, i es queda tota parada. Pri­mer dis­gust del matí, mati­sat pel fet que els alum­nes sem­pre han vist els mes­tres més vells del que són. M’ha sor­tit “vells”. Podria tirar el cur­sor enrere i escriure “grans”, però me n’abs­tinc. “A estudi, que el mes­tre es fa vell.”

Vaig ser usu­ari diari del metro de Bar­ce­lona entre els anys 2000 i 2012. Al començament em mirava la gent i em deia: som tots del segle pas­sat. De mica en mica va anar embar­cant el segle XXI, però aga­fat de la mà del XX. Pen­sava: el dia que el XXI vagi sol em sem­bla que em mare­jaré per efecte del ver­ti­gen del temps. Vaig bai­xar unes esta­ci­ons abans.

Em trobo el segle en curs, de forma mas­siva i vital, a la platja. Són més ells o som majo­ria nosal­tres? Diria que estem empa­tats. Des­em­pa­taríem a favor nos­tre si no fos dia fei­ner i els “de la segona mei­tat del XX”, que ara són a la feina, ens acom­pa­nyes­sin. Els dis­sab­tes i diu­men­ges som majo­ria. De moment, és clar. El metro va cir­cu­lant. A les dotze de la nit del Cap d’Any que mar­cava el pas d’un segle a l’altre vaig bai­xar a mar per fer una medi­tació: les ones, com els rius, són indi­fe­rents al pas del temps i al canvi dels anys i el segles. És igual l’ona d’última hora que la de pri­mera. Sí, sí. Però no banya mai el mateix home, com ja va esta­blir el filòsof grec. Faig aques­tes apro­xi­ma­ci­ons marítimes diürnes i noc­tur­nes i després em passa el que em passa: que el pas del temps m’acla­para.

Les noies aca­ben de des­co­brir-se amb sor­presa i pudor el cos, i se’l pro­te­gei­xen amb les dues peces del biquini. Les Eli­o­nors, que són fruit dels alli­be­ra­ments de la segona mei­tat del segle pas­sat, es tre­uen els sos­te­ni­dors i expo­sen els pits al sol. Els Peps i Joans que les acom­pa­nyen o que van sols opten per obser­var les noies. Els Pols i Marcs també han des­co­bert el cos de les seves com­pa­nyes de classe i fan davant seu unes benei­te­ries infan­tils que elles obser­ven amb indi­ferència o amb des­deny aris­tocràtic, com ahir i com sem­pre.