Els aplecs sardanistes

Érem a prin­ci­pis dels anys cin­quanta quan, amb dues male­tes, vaig ater­rar a Girona. Una era la de l’equi­patge d’un pro­mo­tor de ven­des pro­fes­si­o­nal, al qual el con­ces­si­o­nari per a Cata­lu­nya d’una mul­ti­na­ci­o­nal de refrescs ame­ri­cana va enviar amb la missió d’orga­nit­zar l’estruc­tura comer­cial i d’intro­duir-lo en més o menys un any. L’altra maleta, més petita, era la de les il·lusi­ons. El món sar­da­nista, per al qual va tre­ba­llar des dels 14 anys, m’havia des­ter­rat de Tar­ra­gona. Diré pel que vaig ser cas­ti­gat dura­ment. Els diu­men­ges a la tarda, amb dos xim­ples més, anàvem pels pobles a ense­nyar a ballar sar­da­nes. Amb una gra­mola portàtil i discs, en un remolc de bici­cleta, ens plantàvem a les pla­ces dels pobles i donàvem lliçons. A la tor­nada amb allò que “a l’agost a les set ja és fosc”, il·luminàvem l’indret amb la crema del yugo y las flec­has de fusta, de l’entrada del poble. Era maco! Els dos col·legues van aga­far por i em vaig que­dar sol. La Guàrdia Civil va anar tan­cant el cer­cle i em van enxam­par. A Tar­ra­gona, al local ocu­pat per la FET y de las JONS, després de pro­pi­nar-me diver­ses pallis­ses amb vits de bou, eina total­ment pro­hi­bida, i, per rema­tar-ho –mai millor dit–, amb un embut a la boca i qua­tre aguan­tant-me, em van refres­car amb un litre d’oli de ricí. Sense sen­tits, em van posar a dalt del tren en direcció a Bar­ce­lona. Es van aco­mi­a­dar amb un: “No creo que vivas, jodido, pero si vives no vuel­vas jamás a Tar­ra­gona, rojo cabrón”, van dir. Un metge que viat­java amb el tren em va recu­pe­rar i, en arri­bar a l’estació, va tru­car per telèfon a uns oncles que em van reco­llir.

A Bar­ce­lona vaig ser sem­pre espec­ta­dor. Entre el tre­ball, estu­dis supe­ri­ors per lliure i una xicota a Tar­ra­gona, no em que­dava temps. A Girona, en canvi, vaig cer­car els pro­mo­tors i em vaig embo­li­car, com sem­pre. Dues vega­des vaig ser detin­gut per pan­car­tes pen­ja­des, a la plaça del Marquès de Camps i a la ram­bla de Girona, anun­ci­ant l’Aplec de Girona en català i una audició de sar­da­nes amb la Prin­ci­pal de la Bis­bal. A Bar­ce­lona no hi havia manera que auto­rit­zes­sin l’aplec. Tocat per tots cos­tats, el capità gene­ral va acce­dir, però a fora del casc de la ciu­tat. Un núvol de Guàrdia Civil de paisà va seguir des del matí les incidències. A mig­dia, en fer el comu­ni­cat, a Capi­ta­nia van res­tar sor­pre­sos: ni una sola incidència. “¿Qué hacen, pues?”, va pre­gun­tar el capità gene­ral. “Bai­lan, ríen, escuc­han, comen­tan y así pasan el dia”, li van dir. “Tengo que verlo”, va dir. De paisà, ell, els ofi­ci­als i l’escolta es van pre­sen­tar a l’aplec. Tots res­pi­ra­ven ale­gria, però en aquell el món sar­da­nista català se sobre­ei­xia. En aco­mi­a­dar-se en arri­bar a capi­ta­nia, un li va pre­gun­tar: “¿Qué le ha pare­cido, mi gene­ral?”, i ell li va con­tes­tar: “¡Extra­or­di­na­rio! ¡Veinte mil cata­la­nes divirtiéndose y ni un solo bor­racho!” Més enllà de l’Ebre, no ente­nen com una dansa tra­di­ci­o­nal pugui moti­var el poble sense l’ajuda del vi i d’altres. És el cor el que dansa!