Tribuna
Memòria militant del 92
Durant aquests dies farà 25 anys de l’operació Garzón contra l’independentisme català. Una trentena de persones van ser detingudes durant aquells dies previs als Jocs Olímpics de Barcelona 92. La majoria de les quals, torturades per la Guàrdia Civil. Altres van tenir temps de fugir i amagar-se, als Països Catalans o a l’estranger, davant l’evidència que davant hi tenien una veritable ràtzia repressiva que se’ls podia emportar tard o d’hora.
Vaig començar a militar a l’esquerra independentista fa una quinzena d’anys, i des del primer moment les detencions del 92 i tot el que les envoltava van formar part de la transmissió d’experiències que vaig viure. I, com jo, tants altres joves que organitzaven xerrades als casals i ateneus, a la universitat, al carrer, en les quals escoltàvem en Ramon, en Pep, en Joan, en Toni, en David, en Vicent... Així s’ha mantingut viva la memòria, també gràcies a la tasca documental que s’ha fet principalment amb l’impuls d’en David Bassa.
Penso que la memòria del 92 (i d’altres operacions repressives) va influir en la cultura política de l’esquerra independentista, i en el conjunt de l’independentisme en general. En molts aspectes, però se’n poden destacar tres: el primer és la sensibilitat antirepressiva i contra la tortura. De la tortura se’n parla poc públicament perquè, per a alguna gent, resulta escabrós. Però si avui el Departament de Justícia està fomentant entre els seus treballadors el coneixement i l’aplicació del Protocol d’Istanbul, és perquè hi ha hagut una tasca submergida i pacient de denúncia i sensibilització. Es tracta d’un manual de l’ONU “per a la investigació i la documentació de la tortura i altres penes o tractaments cruels, inhumans o degradants”. El govern l’ha editat aprofitant la traducció que en van fer, fa uns anys, les associacions Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura i Memòria Contra la Tortura, aquesta segona impulsada pels detinguts del 92. Aquesta memòria ens hauria de servir per erradicar la tortura i els maltractaments a comissaries i presons. D’entre tots els somnis que ens obre la materialització de la independència, hi hem d’incloure el de declarar la república catalana com a territori lliure de tortura.
El segon llegat dels detinguts del 92 és l’alerta sobre els silencis mediàtics. En aquell moment hi va haver un buit vergonyós en els mitjans, que no gosaven donar veu als detinguts ni als seus familiars, tot i que un rere l’altre denunciaven les tortures. Amb honroses excepcions, com el diari El Punt que teniu entre les mans, el setmanari El Temps, algunes publicacions locals i comarcals i els periodistes de Catalunya Ràdio Jordi Vendrell i de TV3 Salvador Alsius. I cal recordar, fins i tot, que aquests dos últims ho van pagar amb la cancel·lació del programa, el primer; i amb la fi del seu paper com a presentador del TN Migdia, el segon.
Era una època en la qual el control governamental sobre els mitjans públics era molt gran, tant que va motivar que el 1999 es fes un debat monogràfic al Parlament per tal de començar a esmenar-ho (però encara, afegim, hi ha molta feina a fer). Pel que fa als mitjans privats, el pluralisme era menor que en l’actualitat i sobretot el problema el tenien els moviments polítics dissidents que eren o bé ignorats, o bé estigmatitzats, o bé directament criminalitzats. Avui les xarxes socials poden servir d’altaveu per a aquestes situacions invisibilitzades. Però del que va passar llavors no n’estem lliures, sobretot pel que fa les informacions relatives a les persones o moviments més allunyats del poder establert. El tractament periodístic de l’operació Pandora, que recentment s’ha acabat demostrant un muntatge policial, n’és un exemple.
Finalment, el tercer llegat del 92 ha estat la denúncia del fet que el postfranquisme és ben viu en les estructures de l’Estat espanyol. No tan sols la Guàrdia Civil els va torturar. Tampoc els jutges van investigar les tortures, i per aquest motiu el Tribunal d’Estrasburg va condemnar Espanya el 2003. Avui tenim a les nostres mans construir una república catalana, i els companys del 92 ens recorden a qui ens enfrontem alhora que ens encoratgen: “L’Estat no dubtarà a utilitzar tots els recursos al seu abast, i en aquestes circumstàncies la mobilització popular massiva i persistent serà del tot transcendental. És una situació que demanarà de tothom molta valentia i determinació. I volem fer arribar arreu un missatge clar sobre el valor que té la lluita tenaç i la solidaritat més ferma”, diuen en el seu manifest recent.
Valgui aquest article com a homenatge de tots aquells que hem vingut després, als que han mantingut viu aquest testimoni i l’han empeltat afortunadament en la cultura política de l’independentisme.
