En un teatre

El fet que se celebrés en un tea­tre, el Tea­tre Naci­o­nal, l’acte d’anunci del regla­ment pel qual ens hau­rem de regir per anar a votar en referèndum el pri­mer d’octu­bre ha cau­sat una hila­ri­tat gai­rebé espasmòdica entre els que opi­nen que aquell dia no hem d’anar a votar. Suposo que ja entrava en els càlculs dels par­tits inde­pen­den­tis­tes que ens gover­nen i que el van orga­nit­zar. Un tea­tre els ha sug­ge­rit “comèdia”, “ficció”, “atrezzo”, “quin­ca­lla”. Repasso els edi­fi­cis públics ubi­cats prop del Tea­tre Naci­o­nal que gra­vi­ten al vol­tant de la plaça de les Glòries. Si s’hagués fet l’acte a l’Audi­tori hau­rien par­lat de “tocar el violí” i de “música celes­tial”. Si als Encants, de “ram­poina”. Si al Museu del Dis­seny, de “paquet embol­ca­llat només per fer bonic”. On s’havia de fer? A l’hemi­ci­cle del Par­la­ment, diuen. Lla­vors hau­rien par­lat de “cop d’estat”, i hau­rien recla­mat la poli­cia perquè el desa­llotgés. Ridi­cu­lit­zen la comèdia perquè s’incli­nen pel drama i la tragèdia. El nom com­plet impo­sat per Víctor Bala­guer a la plaça de les Glòries és plaça de les Glòries Cata­la­nes. Qui­nes glòries? Totes, les pas­sa­des i ara també les futu­res.

La funció va que­dar una mica enter­bo­lida perquè el dia abans el pre­si­dent s’havia sen­tit obli­gat a des­ti­tuir el con­se­ller Jordi Bai­get per haver expres­sat dub­tes sobre si el referèndum s’arri­barà a cele­brar, i també temors per­so­nals davant la for­ta­lesa i agres­si­vi­tat de l’Estat. Puig­de­mont el va subs­ti­tuir per Santi Vila, que molts cops també ha mani­fes­tat dub­tes però que sem­pre els acaba amb una rei­te­ració de lle­ial­tat incon­di­ci­o­nal al pre­si­dent. Bai­get no va ser tan hàbil, i no és de Figue­res. Els dub­tes i la por hi són, entre els con­se­llers, fun­ci­o­na­ris i ciu­ta­dans con­vo­cats a les urnes. Si hi són és perquè l’Estat burxa a fons. I és perquè burxa a fons que l’acte de dimarts es va cele­brar en un tea­tre i no al Par­la­ment. No fem comèdia, fem el que podem per man­te­nir l’inde­pen­den­tisme en tensió i orga­nit­zar-nos davant els embats esta­tals. La minis­tra de Defensa havia expres­sat aquell dia que les for­ces arma­des tenen per missió garan­tir la uni­tat d’Espa­nya. Uns dies abans, l’Estat havia comu­ni­cat als fun­ci­o­na­ris muni­ci­pals que havien de fer bon­dat. Entre el públic i a l’esce­nari hi havia alguns encau­sats, alguns inha­bi­li­tats, alguns que hau­ran de sacri­fi­car el patri­moni per­so­nal que pre­o­cupa Bai­get i molts que no ho diuen. Ens queda el tea­tre d’agi­tació i denúncia.

El con­se­ller de Cul­tura en subs­ti­tució de Santi Vila és Lluís Puig, una eminència en el camp de la cul­tura popu­lar i orga­nit­zant certàmens espec­ta­cu­lars. Ha que­dat reduït a un “sar­da­nista” Si s’hagués optat per un museògraf o un artista con­cep­tual hau­rien dit que som peça de museu o que ens movem per con­cep­tes eva­nes­cents.