El mar i la caseta

Amb en Llo­renç Sol­de­vila, savi en el camp de les lle­tres cata­la­nes, havíem orga­nit­zat unes set­ma­nes literàries con­sis­tents a con­duir a Mataró escrip­tors en actiu que es pogues­sin bellu­gar uns dies entre els seus lec­tors. Era una mena de club de lec­tura abans que aques­tes reu­ni­ons tin­gues­sin l’accep­tació d’ara. A Miquel Martí i Pol li vam llo­gar un hotel. A Pere Cal­ders, el dúiem i tornàvem cada dia a Bar­ce­lona.

Ens va sem­blar que a Martí i Pol, enclaus­trat al seu poble de Roda de Ter, li faria il·lusió tenir vis­tes sobre el mar. L’hotel i l’habi­tació que li vam reser­var n’ofe­ria una d’esplèndida. Va resul­tar que al poeta el mar l’inco­mo­dava, el feia sen­tir des­plaçat, no li agra­dava. Les habi­ta­ci­ons del dar­rere de l’hotel mira­ven a mun­ta­nya, a la rela­tiva mun­ta­nya del Maresme, però el canvi no va ser pos­si­ble. Havíem cal­cu­lat que el mar li ins­pi­ra­ria una poe­sia. Si ho va fer, en posi­tiu o nega­tiu, en des­co­nec el resul­tat. Li vam orga­nit­zar una tro­bada amb estu­di­ants ado­les­cents. L’acom­pa­nyava la seva dona, la Mont­ser­rat, i li van pre­gun­tar com ella i ell s’havien cone­gut. Va expli­car que un dia havia anat a visi­tar “en Miquel”, amb el marit i els fills, i que ins­tantània­ment va deci­dir que, “per en Miquel”, dei­xava fills i marit. Martí i Pol feia que sí “amb aque­lla boca plena de dents”, que deia en Terri. L’ado­lescència és sen­si­ble als amors arbo­rats, i aque­lla tarda entre el públic de marina va sor­gir alguna llàgrima salada i alguna vocació poètica.

Lla­vors, l’auto­pista del Maresme aca­bava i començava, a Mataró, amb un embull de ponts i car­rils. Una mena de nus de la Tri­ni­tat, a escala reduïda. La rampa ver­ti­gi­nosa de sor­tida sem­blava que hagués d’entrar per la porta d’una casa: una tor­reta dotada d’un pi monu­men­tal cons­truïda quan aquell lloc garan­tia viure als afo­res de Mataró i en la natura. Les tres vega­des que el vaig con­duir a Mataró, Pere Cal­ders em va dir en aquell punt: “M’agra­da­ria escriure un conte sobre un cotxe que entra en una casa al moment que tota la família és dins.” Vaig enten­dre que hi entrava sense pro­duir cap catàstrofe, pacífica­ment per la porta o per una fines­tra, i que envaïts i inva­sors aca­ba­ven molt amics.

El nus viari fa anys que va anar a terra i, des de lla­vors, l’entrega de l’auto­pista a la ciu­tat es fa de manera suau i poc agres­siva per una rotonda enjar­di­nada. La casa va resis­tir, i, amb el canvi, els seus esta­dants van recu­pe­rar, en part, la il·lusió de viure lluny del nucli urbà. La casa acaba de des­a­parèixer en una última i voraç expansió urbanística. El pi, no. El pi l’han aco­mo­dat en una illa per a ell sol segons el prin­cipi actu­al­ment vigent que pri­mer són els arbres i després tota la resta. Si Pere Cal­ders va arri­bar a escriure el conte, també ho ignoro.