Iaeden: escac i MAT?

Posem que vivim en un pis de la tren­tena que con­for­men el bloc. Són uns habi­ta­cles sufi­ci­ents i satis­fac­to­ris. Pro­ba­ble­ment per­me­trien algu­nes modi­fi­ca­ci­ons per afe­gir-hi algun altre ús que el de sim­ple residència. El cas és que a nosal­tres ja ens està bé, i a la majo­ria de veïns també. Però vet ací que se’n ven un i el nou pro­pi­e­tari hi allotja mitja dot­zena de joves que reben mol­tes visi­tes cada dia, i sobre­tot cada nit; arri­ben homes que, quan s’equi­vo­quen de tim­bre a l’intèrfon, mig bloc ha com­pro­vat sense ganes que dema­nen per un grec o un francès, o per un pro­me­te­dor final feliç. Més tard es venen dos pisos del mateix replà i el nou inquilí, sense cap car­tell que ho indi­qui, lloga les habi­ta­ci­ons com si fos un hotel: ho sabeu per l’enre­nou que fan els seus joves cli­ents. Més empre­nya­dor que el dels par­ro­quians de les noies que fumen i us par­len de tu. (No hi poso més can­vis dels que sofreix la casa perquè no m’hi cabria el que segueix). Heus ací que, vista l’alar­mant i pro­gres­siva degra­dació dels pisos, un parell de veïns opti­mis­tes i esforçats es pro­po­sen d’atu­rar-la per inten­tar de man­te­nir i, si pot ser, recu­pe­rar la bona vida per al con­junt del veïnat. Tru­quen els muni­ci­pals pel soroll i par­len amb els pro­pi­e­ta­ris: el de la casa de la feli­ci­tat final, per reco­ma­nar-li pre­cisió de por­tes enfora quan doni l’adreça; i el del pis turístic perquè vet­lli el ramat que allotja. Tot sense cap resul­tat. Un dia la del res­tau­rant obert als bai­xos que ocu­pava una mer­ce­ria porta uns sub­con­trac­tats que, pim, pam, fan pas­sar el tub de l’extrac­tor pel pati de llums fins al teu­lat; la con­ducció és de tant diàmetre i el celo­bert tan estret que deixa tots els banys a les fos­ques perquè n’eclipsa les fines­tre­tes. Lla­vors deci­dei­xen por­tar l’excés al jut­jat. I el jutge, cli­ent de la mes­tressa de l’esta­bli­ment, no només no els dona la raó sinó que els obliga a pagar les des­pe­ses judi­ci­als. Com pot ser? Doncs perquè la casa és l’Alt Empordà; els esforçats veïns, la IAE­DEN-Sal­vem l’Empordà; el res­tau­rant és Red Eléctrica, el tub del celo­bert, la MAT, i el jutge és de la fidel Bri­gada Aran­zadi.

Hauríem d’estar molt agraïts a Sal­vem l’Empordà perquè són la veu de la nos­tra consciència i perquè fan la feina des­a­graïda de defen­sar la terra. Deia sal­va­guar­dar la terra? I tant: la prova del nou és la sentència con­dem­natòria, per­fec­ta­ment afi­nada per als dos objec­tius que per­se­gueix: dis­su­a­dir qui gosi inter­fe­rir en els interes­sos dels tau­rons de Red Eléctrica de España i age­no­llar qui intenti un gest a favor del país.