Periodisme de part

Quan la dic­ta­dura fran­quista va exhau­rir el seu ter­mini dei­xant-ho tot ben lli­gat i va mudar en una democràcia, al peri­o­disme espa­nyol se li va eixam­plar el cor perquè li va sem­blar que s’obria davant seu un futur de lli­ber­tat i de rigor infor­ma­tiu. Si el nos­tre col·lec­tiu hagués prac­ti­cat ales­ho­res el que som­ni­ava, hau­ria com­pro­vat que tot allò que sem­blava can­viar era un hàbil movi­ment de deco­rats i que molts dels seus pro­ta­go­nis­tes aca­ba­rien desa­cre­di­tats per la pers­pec­tiva històrica i per l’evidència dels seus actes. Però estàvem hip­no­tit­zats pel tràfec del dia a dia, con­vençuts que fèiem de nota­ris quan només fèiem de pre­go­ners. Han pas­sat qua­ranta anys i han cai­gut molts mites. I també els del peri­o­disme, que, tret d’hono­ra­bles excep­ci­ons, en gene­ral no ha sabut ado­nar-se del seu segui­disme i encara el prac­tica.

Si ens mirem els mit­jans de comu­ni­cació que ens envol­ten veu­rem que ben pocs tenen agenda pròpia i que els seus lli­bres d’estil han evo­lu­ci­o­nat cap al per­fec­ci­o­na­ment i l’arre­la­ment de les tècni­ques de comu­ni­cació, posa­des al ser­vei d’interes­sos ideològics i econòmics. És cert que les trans­for­ma­ci­ons tec­nològiques han mul­ti­pli­cat els mit­jans i han diver­si­fi­cat els públics, i que la ide­o­lo­git­zació és un valor de dife­ren­ci­ació del qual en pot depen­dre la per­vivència. Però enlloc està pre­de­ter­mi­nat com a ine­vi­ta­ble que la fal­se­dat hagi de pre­va­ler sobre una infor­mació con­tras­tada i honesta. I, malau­ra­da­ment, això passa amb massa freqüència.