Col·lapse turístic

Quan for­mava part com a expert del Con­sell de Medi Ambi­ent i Sos­te­ni­bi­li­tat de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, en cada sessió solia insis­tir a dema­nar un estudi de l’impacte ambi­en­tal del turisme de mas­ses que s’ini­ci­ava. Imma Mayol, regi­dora de Medi Ambi­ent, i Jordi Por­ta­be­lla, tinent d’alcalde de Turisme i pre­si­dent de la Comissió de Pro­moció Econòmica, en cap moment varen fer-me cas. Eren els anys que el polític repu­blicà i l’hote­ler Joan Gas­part, pre­si­dent del Con­sorci de Turisme de Bar­ce­lona, eren partícips del model que ara ha esde­vin­gut asfi­xi­ant; gene­rant un cost energètic, de resi­dus, de pol·lució i de tensió social insos­te­ni­bles. Fins i tot els ecòlegs con­si­de­ren que ja s’ha superat la “capa­ci­tat de càrrega” de la ciu­tat.

A qui hem de recla­mar res­pon­sa­bi­li­tats? El senyor Por­ta­be­lla és un alt càrrec de La Caixa; la senyora Mayol és gerent d’Agbar a Mallorca i el senyor Gas­part gau­deix de la millor etapa de la seva vida empre­sa­rial. I ara és Ada Colau qui hereta aquest lle­gat enve­ri­nat. La bri­llant idea de l’alcal­dessa ha sigut crear un Obser­va­tori del Turisme i un pla estratègic que resul­ten patètics per la seva ine­ficiència. La situ­ació s’agreuja men­tre que el desen­vo­lu­pisme ha con­ver­tit Bar­ce­lona en una de les ciu­tats més cares del pla­neta; fa pujar espe­cu­la­ti­va­ment els llo­guers de la gent humil i incre­menta els pro­ble­mes de con­vivència entre veïns i turis­tes. El pro­jecte d’ampliar les ins­tal·laci­ons portuàries com­por­tarà l’entrada de més vai­xells de cre­uer i més devo­ra­dors del pai­satge urbà. D’aquesta manera esta­rem a prop de la “turis­mefòbia” i de la “síndrome de Venècia”. També expe­ri­mento que s’ha incre­men­tat l’inci­visme: ciclis­tes cir­cu­lant per les vore­res i pel cen­tre de les Ram­bles, ocu­pa­des pels top manta, i ska­ters diver­tint-se esqui­vant els via­nants. I la regi­dora de Ciu­tat Vella sense immu­tar-se. Cínics empre­sa­ris turístics dema­nen “ade­quada gover­nança” i un “turisme de qua­li­tat”. Però saben bé que un decrei­xe­ment pro­vo­ca­ria el risc que esclatés la bom­bo­lla econòmica mane­jada pels espe­cu­la­dors finan­cers que domi­nen el sec­tor i que ope­ren fora de con­trol democràtic.

Bona part de l’èxit polític de Bar­ce­lona en Comú va ser la cro­ada de la mediàtica acti­vista Colau con­tra els hotels i els des­no­na­ments. Veiem l’alcal­dessa som­ri­ent amb el seu poder metro­po­lità, però incapaç de gover­nar el model que denun­ci­ava; asset­jada pels lob­bies energètic, turístic i immo­bi­li­ari. Qui la va acon­se­llar d’entrar en aquesta ratera? ICV per evi­tar con­ver­tir-se en par­tit extra­par­la­men­tari? Millor hagués estat dei­xar gover­nar un alcalde sobi­ra­nista (estem pagant cara la inhi­bició de Xavier Trias) que faci­lités el procés i el referèndum, i la senyora Colau que­dar-se a l’opo­sició llui­tant con­tra el model turístic i l’espe­cu­lació. La ciu­tat s’ha que­dat inde­fensa.

Em temo que arri­ba­rem tard i mala­ment per resol­dre el col·lapse turístic. Men­tres­tant molts bar­ce­lo­nins de Ciu­tat Vella, del Raval o de l’Eixam­ple pre­pa­ren les male­tes per a un exili a comar­ques on, male­dicció!, es comença a copiar el model turístic del cap i casal. Si dei­xem que aquest mono­poli radi­cal s’esten­gui com una taca d’oli per tot el ter­ri­tori, quan acon­se­guim un estat propi aquest no millo­rarà la nos­tra qua­li­tat de vida i la pro­tecció de l’entorn, sinó que ani­rem de mal en pit­jor.