Apolítics i no-nacionalistes

Un apolític és algú que, com es diu avui, per defecte està amb qui domina la política. Qui se’n digui no us ho admetrà mai, però l’apolític compta tant política­ment com el que pre­su­meix de com­promís polític, perquè la seva teòrica omissió política de facto afa­vo­reix qui con­trola la que es faci en aquell moment. La pre­tensió i la con­seqüència de ser apolític porta a la frase síntesi de Joan Fus­ter: “Tota política que no fem nosal­tres serà feta con­tra nosal­tres.” Per això la pre­tensió dels que han mono­po­lit­zat la política ha estat sem­pre que el súbdit esti­gui pel fut­bol, etc. “Joven, haga como yo, no se meta en política”, diu que va dir Franco, i “Detesto la política des del fons del meu cor”, va afe­gir-hi Sala­zar, el dic­ta­dor de Lis­boa. Dos apolítics la política dels quals va cos­tar milers de morts.

Amb el naci­o­na­lisme –un aspecte de la política– passa el mateix. Qui pre­su­meix de no-naci­o­na­lista, li agradi o no, o vul­gui o no, se n’adoni o no, és naci­o­na­lista per defecte. En més o menys inten­si­tat, però de forma inde­fu­gi­ble. L’osten­tació de no-naci­o­na­lisme és garan­tia de soli­desa i sovint d’afi­li­ació naci­o­nal. I això es fa més evi­dent on hi ha con­flicte naci­o­nal. Evi­dent? Per a molts segu­ra­ment no tant. El naci­o­na­lisme espa­nyol ha estat i és tan potent que per a mol­tes per­so­nes és natu­ral. Tan natu­ral que fins i tot molts soi disants naci­o­na­lis­tes cata­lans par­len indo­lent­ment de “mer­cat naci­o­nal”, “selecció naci­o­nal”, “canals naci­o­nals”, etc. espa­nyols. A vega­des els entu­si­as­tes del trans­pa­rent naci­o­na­lisme espa­nyol incor­ren en con­tra­dic­ci­ons com ara les que acaba de pro­fe­rir la califa del PSOE andalús: després d’afir­mar que ella i el seu par­tit no són naci­o­na­lis­tes, ha rebut­jat la nación de naci­o­nes del seu com­pe­ti­dor perquè a Espa­nya... de naci­ons només n’hi ha una, només n’hi pot haver una. El que deu ser cert és que el potentíssim naci­o­na­lisme espa­nyol té la nació edi­fi­cada a mit­ges. El model era França però el resul­tat és Espa­nya. El naci­o­na­lisme espa­nyol no ha sabut o pogut aca­bar la nació espa­nyola, i això mateix n’expli­ca­ria l’agres­si­vi­tat.

El naci­o­na­lisme català és defen­siu, de rebuig a l’assi­mi­lació que ha pretès el veí que dis­posa de la força. Si no fos tràgic seria còmic veure’s acu­sat de naci­o­na­lista per qui, amb el Cons­ti­tu­ci­o­nal aga­fat per la carn d’olla, posa entre­bancs en nom de l’innom­bra­ble que, per més cinisme, resulta que no té par­ti­da­ris!