Sempre, Camus

Men­tre escric, sovint faig un cop d'ull a la foto d'Albert Camus que tinc, a prop, emmar­cada i em pre­gunto: què hau­ria pen­sat, què hau­ria dit Camus d'aquest assumpte? És una foto de Car­tier Bres­son, d'aire hiver­nal. Camus du un abric de sola­pes amples, amb el coll aixe­cat. Amb la cigar­reta als lla­vis, es tomba lleu­ment cap a l'esquerra, per mirar la càmera. Què hau­ria pen­sat Camus de la invasió de l'Iraq, per exem­ple? Si es conei­xen una mica les seves idees, no és difícil ima­gi­nar la indig­nació que li hau­ria produït. O la con­fusió que li cau­sa­ria l'isla­misme vio­lent, a ell, que havia nas­cut a Algèria i que va escriure La pesta. Costa més sos­pi­tar com hau­ria valo­rat les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes dels cata­lans. Pot­ser ens hau­ria sorprès. En fi, són espe­cu­la­ci­ons, jocs... El dia d'avui, cin­quanta anys enrere, va ser el dar­rer que Camus va viure sen­cer. El 4 de gener de 1960 va morir, quan tor­nava cap a París, després de les vacan­ces de Nadal. El cotxe que conduïa l'edi­tor Galli­mard es va esta­ve­llar con­tra dos arbres, en una recta, a Ville­ble­vin, sense motiu apa­rent. A la but­xaca, Camus encara hi duia el bit­llet de tren que havia com­prat però al qual va renun­ciar per tor­nar amb cotxe. Aque­lles coses... Camus no va enve­llir. Tenia 46 anys. I la seva obra, ha enve­llit? Diríem que sí, és clar, però d'una manera pecu­liar. La pell, en alguns indrets, pre­senta arru­gues, però, a l'inte­rior, el cos es con­serva intacte, atlètic, pro­vo­ca­tiu, jove. La rebel·lia de Calígula, la seva des­es­pe­ració fa emmu­dir les pla­tees i con­torba el públic. Ho vam poder com­pro­var fa pocs anys al TNC, i això que la versió no era pas gaire encer­tada. Igual com la bui­dor de Meur­sault, la seva indi­ferència. Els tex­tos més filosòfics, com El mite de Sísif, pot­ser paguen més alt el tri­but del temps. Després de l'acci­dent, la poli­cia va recu­pe­rar enmig del camp, entre el fang, la car­tera de Camus. Con­te­nia, entre altres papers, el manus­crit d'El pri­mer home, en què ales­ho­res tre­ba­llava. Allà, Camus defi­neix la misèria com l'absència de llen­guatge, de pas­sat i de moral. És jus­ta­ment això. Podem apli­car-ho al pre­sent. Sem­pre, Camus.