Equidistàncies trampa

A menys de dos mesos de l’1-O man­te­nir el relat uni­o­nista que el referèndum d’auto­de­ter­mi­nació no es farà a Cata­lu­nya és més un acte de fe que un fona­ment sus­ten­tat en evidències. Con­vençut com estic que el dia 1 d’octu­bre hi haurà referèndum, crec que el gran repte polític al país es gene­rarà el dia 2 d’octu­bre si gua­nya el sí. No tinc cap dubte que l’endemà de l’1-O l’uni­o­nisme no accep­tarà el resul­tat. Però resulta cada cop més incom­pren­si­ble deter­mi­na­des equi­distàncies exis­tents en algu­nes elits dels comuns. Perquè la imple­men­tació d’una victòria del sí no és cap fet naci­o­na­lista. Suposa la capa­ci­tat del Par­la­ment d’acti­var lleis tan impor­tants com la de pobresa energètica, d’emergència d’habi­tatge, o l’apli­cació de taxes com la dels bancs, nucle­ars o la de les ope­ra­do­res de tele­fo­nia per impul­sar la indústria cul­tu­ral del nos­tre país. Totes, mesu­res en què aquesta esquerra està d’acord i que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha suspès. Inde­pen­dit­zar-se no ja de l’Estat espa­nyol sinó de les impo­si­ci­ons d’un Cons­ti­tu­ci­o­nal que no per­met aju­dar la ciu­ta­da­nia amb menys recur­sos i que està ins­tru­men­ta­lit­zat pels poders polítics i oligàrquics no hau­ria de ser cap pro­blema per a ningú que es digui d’esquer­res. Per això entenc la valenta dis­crepància de diri­gents com Albano Dante, David Com­pa­nyon o altres que no es veuen amb cor de dir a la ciu­ta­da­nia que el que toca és aca­tar deci­si­ons anti­so­ci­als fins no se sap quan es pugui desa­llot­jar del poder el PP. I és que hi ha equi­distàncies que són una trampa incom­pren­si­ble. Perquè els comuns hau­rien de tenir pre­sent que l’inde­pen­den­tisme no és l’ene­mic, sinó la via perquè les esquer­res, almenys quan siguin majo­ria, puguin apli­car les seves polítiques de forma real a Cata­lu­nya. L’equi­distància pro­vo­cada per no sé quina mal­fiança cap a l’inde­pen­den­tisme només suposa aca­tar les impo­si­ci­ons oligàrqui­ques actu­als i sub­or­di­nar-se a un orde­na­ment jurídic que no per­metrà mai a un hipotètic govern d’esquer­res fer polítiques soci­als efec­ti­ves des d’una auto­no­mia enco­ti­llada i tute­lada.