Evacuar Europa

El Bre­xit britànic i el pre­si­dent ame­ricà Donald Trump, igual­ment reti­cent amb la Unió Euro­pea, aca­ben de con­fec­ci­o­nar la seva pel·lícula. Es titula Dunker­que, i ha estat la sen­sació de l’estiu, si és que es pot par­lar de pel·lícules que ara cau­sin sen­sació. No es tracta de desem­bar­car a Europa, es tracta de fugir-ne per mar i aire. En les pel·lícules ame­ri­ca­nes ambi­en­ta­des en la Segona Guerra Mun­dial un pobre xicot resi­dent a l’inte­rior dels Estats Units que pot­ser no havia sen­tit par­lar mai d’Europa i que tenia la cara de Gary Coo­per o, per fer-ho faci­al­ment més dramàtic, la de Henry Fonda, rebia un dia una ordre de mobi­lit­zació que l’obli­gava a dei­xar la pro­mesa, els pares, la gra­nota de la feina i el trac­tor per anar a con­tri­buir al desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia, punt on es loca­lit­zava el sal­va­ment del món civi­lit­zat. Perquè l’acció fos més sen­tida, l’heroi difús de Dunker­que podria dei­xar a la ciu­tat fran­cesa una xicota de la qual s’hagués ena­mo­rat, però o els guions d’avui no tenen tanta ela­bo­ració o els res­pon­sa­bles de la pel·lícula tenien pressa a fer-la. Abans es trac­tava d’aixe­car la moral dels ame­ri­cans i britànics que pogues­sin pen­sar que a l’Europa con­ti­nen­tal no se’ls havia per­dut res. Ara es tracta d’ani­mar els britànics que puguin creure que el Bre­xit és un error que els pot cos­tar molt car o dels ame­ri­cans que puguin con­si­de­rar que es van equi­vo­car de pre­si­dent. D’Europa se n’ha de fugir com més aviat millor perquè aquí no se’ls ha per­dut res.

Els fran­ce­sos s’han enfa­dat amb la pel·lícula. N’hi ha per enfa­dar-s’hi: l’únic sol­dat francès que hi surt, dels milers que van par­ti­ci­par en l’epi­sodi bèl·lic real, resulta que és un sobrepès que fa sot­so­brar la bar­cassa que fuig cap a les cos­tes angle­ses, i per aquest motiu se l’ha d’eli­mi­nar. Tenen un altre motiu per estar enfa­dats: França ha par­ti­ci­pat en la pro­ducció. Que no s’havien lle­git el guió? Que no estan al cas del nou ordre mun­dial que expli­quen els dia­ris? Per fer més cruel la ferida, els sol­dats eva­cu­ats renun­cien a la lle­bre à la royale que França els podria haver ofert si es que­da­ven, en favor del te i les tor­ra­des amb man­tega i con­fi­tura que deglu­tei­xen amb delec­tació així que pugen a les bar­ques sal­va­do­res. “Això és casa meva”, declama Ken­neth Bra­nagh ves­tit d’ofi­cial.

Al final, un avió que ha aba­tut un caça ene­mic –a la pel·lícula no hi ha “ale­manys”, hi ha “ene­mics”– plana sobre Dunker­que. La ciu­tat que es veu des de l’aire és l’actual. Han hagut d’estal­viar en deco­rats? No han pogut repro­duir la Dunker­que de l’època? És un ana­cro­nisme inten­ci­o­nat: aquí et que­des, Europa del segle XXI. Els ali­ats han aban­do­nat Nor­man­dia. No envi­a­ran car­tes a la noia de Dunker­que perquè no han dei­xat cap noia a Dunker­que.