Poble petit, festa gran

Hi vam anar per altres raons, però ens vam tro­bar que el poble cele­brava la festa major. En els set o vuit quilòmetres de pujada des de Ribes de Fre­ser, només vam tro­bar un cotxe que en bai­xava, tot feia pen­sar en la pla­ci­desa i calma més abso­luta. Però just en albi­rar Par­di­nes després d’un penúltim revolt, ja vam veure que la cosa bullia, es veien cot­xes arreu, i fins el gran apar­ca­ment ofi­cial (per dir-ho així) era atapeït com una magrana.

El poble em va sor­pren­dre, i també als qui venien amb mi, per la seva nete­dat, endreça i cases molt ben con­ser­va­des, tot pedra pura, tot molt sen­zill però ben posat. A prop de la plaça del Pedró, en un vell abeu­ra­dor on encara corre molta aigua, mai ens podíem pen­sar que, immer­sos en la calor sufo­cant dels pri­mers dies d’aquest agost, aque­lla aigua fos tan freda. Pels car­rers, unes pen­ja­re­lles de colors posa­ven el toc públic fes­tiu a la cele­bració; al balcó de la Casa de la Vila hi lluïa la ban­dera de Par­di­nes i es veia gent per­tot arreu, tot i ser un lloc on s’ha d’anar expres­sa­ment i ja no es pot tirar més enllà, si no és a base de pis­tes fores­tals. És un poble que no arriba als cent sei­xanta habi­tants –ens deia l’alcal­dessa, Núria– però tot­hom hi tre­ba­lla i col·labora amb gran entu­si­asme. Jo anava que­dant més i més mera­ve­llat que amb tan poca gent hi hagués tanta vita­li­tat perquè, i només és un exem­ple, la festa major dura cinc dies i el pro­grama pre­senta gran vari­e­tat d’acti­vi­tats i de cele­bra­ci­ons. A més, Par­di­nes és un poble amb història, docu­men­tat ja al segle deu, en el tes­ta­ment d’una monja de Sant Joan de les Aba­des­ses.

Per tot ple­gat, he de dir que l’he tro­bat a fal­tar en una llista publi­cada dilluns pas­sat en aquest diari, on es donava compte pre­ci­sa­ment de les fes­tes majors de pobles petits de la demar­cació. A Par­di­nes no hi ha res espe­ci­al­ment il·lus­tre pels seus car­rers i pla­ces, cap mag­ni­ficència ni cap senyal impe­rial o augusta. Tot és net, polit i endreçat, tot es veu digne i sen­zill, autèntic i tre­ba­llat just fins on ha cal­gut, no hi ha res que enfar­fe­gui ni cansi, tot és ama­ble. En canvi (i també només és un exem­ple que se m’acudí pre­ci­sa­ment a Par­di­nes) a Toledo sem­pre he que­dat can­sat d’espe­rit i de cames, tip de tants escuts impe­ri­als, de tan­tes puja­des i bai­xa­des glo­ri­o­ses, de tanta mag­ni­ficència bofe­gada. Passo de sobres amb molt menys, Par­di­nes n’és un bell exem­ple.