Vuits i nous
Felices vigílies
El quatre d’agost, vigília de la Mare de Déu de les Neus, vaig pronunciar el pregó de la festa major de Vilanova i la Geltrú. No en diuen “pregó”, sinó que han sabut trobar una paraula menys de servei arcaic de correus: “convit”. “Convit a la festa”. A Mataró en diem “crida”, i així ho vaig fer saber a la concurrència, perquè bona part de la meva dissertació va girar el voltant de les relacions que hi pugui haver o jo observo entre la meva ciutat i la que m’oferia l’honor de parlar en un acte de tant compromís. Mataró té dos greuges amb Vilanova i la Geltrú: a principi del segle passat, la Pirelli havia de ser nostra, i no seva, i la reproducció del tren que l’any 1848 va fer el trajecte entre Barcelona i Mataró, el primer peninsular, no la custodiem nosaltres sinó que es troba en el museu del Ferrocarril de Vilanova. Vaig tancar el discurset dient que si s’arriba a construir la projectada línia ferroviària que ha d’unir les dues ciutats sense passar per Barcelona ni fer-hi transbord segellarem sobre la màquina de tren històrica el compromís de conèixer-nos millor.
En realitat, ja ens coneixem perquè durant uns anys els de Mataró vam establir un servei d’espionatge amb Vilanova i la Geltrú. Quan després de la defunció de Franco vam voler “construir” una festa major que amb ell en vida havia quedat molt malmesa i fúnebre, ens vam desplaçar a Vilanova, on l’havien mantinguda molt vital, per copiar-ne balls, músiques i figures. L’amic Bienve Moya, que és qui havia suggerit a l’alcaldessa que jo aquest any fes el “convit” i que és l’home a qui Catalunya deu més perquè és l’inventor de la paraula “correfoc” i de l’acció pirotècnica que porta implícita, em va dir que Vilanova està a punt de copiar-nos l’esbojarrada sortida nocturna dels gegants, creació pròpia.
Vaig dir, també, que al llarg de l’any els catalans vivim en perpètua vigília festiva. Quan no esperem Nadal, esperem els Reis. Quan els Reis han passat, ens preparem per Sant Antoni dels Ases i després, successivament, per Carnestoltes, la Pasqua de la mona, Sant Joan, l’altra Pasqua, la festa major, la castanyada, altre cop Nadal... Sumem-hi les vigílies de totes les festes locals que cada poble té... Com que les vigílies sempre són més satisfactòries i duradores que el propi dia festiu, perquè si la de Reis dura vint-i-quatre hores el dia de Reis no passa d’un matí, jo dic i afirmo que un poble que encadena festes i les espera amb il·lusió és un poble més equilibrat que els altres que no esperen res perquè han suprimit les festes o no en tenen tantes. I més treballador. Sempre es va a la feina amb una altra cara, sabent que hi ha la compensació de l’hora del pati.
En Bienve va suggerir a l’alcaldessa, Neus Lloveras, que em convidés al Carnaval. És a l’hivern, i ja ho espero.
