Auge de la cita

Com aque­lles fites asso­li­des per la rere­guarda (el sen­tit que decreta que no hi ha sen­tit, el desig d’inhi­bir el desig, el llen­guatge que anul·la el llen­guatge…), les anda­na­des intel·lec­tu­a­lis­tes en con­tra del referèndum de l’1-0 han sus­ci­tat un impa­ra­ble fes­ti­val de cita­ci­ons. Màrius Carol usa i abusa de Mari­netti (“la més gran bellesa era un automòbil rugint que sem­bla córrer sobre la metra­lla”). Javier Cer­cas apel·la a Isa­iah Ber­lin per lamen­tar que ningú apel·li a Isa­iah Ber­lin. Més intra­venós i popu­lar, Sergi Pàmies selec­ci­ona un diàleg de Gold­fin­ger. Joan Bote­lla, pre­si­dent de Fede­ra­lis­tes d’Esquer­res, invoca Brecht per expo­sar la sole­dat cen­tral dels pala­dins que, com ell, s’enfron­ten al referèndum: “Ah, quins temps, aquests, en què cal llui­tar pel que és evi­dent!” Fran­cisco Rico apro­fita, amb gràcia un cop més, el filó ines­go­ta­ble de Cer­van­tes. Jorge Her­ralde con­voca d’una sola tacada Ortega y Gas­set, Gui­llermo el tra­vi­eso, don Tan­credo, Ionesco i Zipi y Zape. Fer­nando Sava­ter, en una finta que con­sis­teix pre­ci­sa­ment a no fin­tar, activa el cir­cuit retro­a­li­men­tari i aquest cop cita, cita només, Isa­bel Coi­xet.

Sos­pito que tanta inflació inter­tex­tual i tants endeu­ta­ments retòrics pro­ve­nen del fet de no haver mirat l’inde­pen­den­tisme als ulls i de no haver-li reco­ne­gut un pla d’igual­tat humana i política. Davant d’aquest auge, cal vali­dar l’anti­va­li­dació: “La cita és la crossa del coix” (Josep Pla); “El llen­guatge també pot ser­vir per ama­gar que no hi ha pen­sa­ment o volun­tat” (Søren Kierke­ga­ard); “Els mots, en veri­tat/no són sols per enten­dre’ns pel que sig­ni­fi­quen/sinó per des­co­brir el que, trans­pa­rents, ocul­ten” (Joan Vinyoli). “Uf, va dir ell” (Quim Monzó).