Encisadora ingenuïtat

“Quina cara d’ange­let! Sem­bla que mai hagi tren­cat un plat. D’aquesta mirada i aquest som­riure, me’n refio.” Així mani­fes­tem sovint que els humans –homes i dones– tenim quel­com de bo en el fons del cor, som uns inge­nus. No es dei­xin enta­ba­nar pels qui s’esgar­ga­me­llen fotent-se’n de la “ingenuïtat” com si fos quel­com nega­tiu: sé que el dic­ci­o­nari s’hi refe­reix com “tenir una defi­ci­ent com­prensió o intel·ligència”, però –i aquest n’és el sen­tit més genuí– també con­sis­teix en “absència de malícia i sofis­ti­cació, sin­ce­ri­tat, innocència, sen­zi­llesa, puresa o can­dor”.

Les per­so­nes “maques” –les que ens roben el cor– són així. Hi ha força figu­res literàries, com aquell este­re­o­ti­pat Càndid (Vol­taire) o el franc Mane­lic (a Terra baixa, de Gui­merà). Jo, dels inno­cents, me’n refio.

Envio aquest text a l’edi­tor poc abans d’aga­far el vol FR2202 cap a Girona. Acabo ara la meva estada esti­uenca d’enguany a Cracòvia. Convé venir-hi: s’hi aprèn molt dels polo­ne­sos. Selec­ci­o­nant alguna foto entre cen­te­nars de fit­xers, prenc la de l’entrada al Museu d’Art Con­tem­po­rani (Mocak), situat on tenia la fàbrica el mític Oskar Sch­lin­der. Conté –com li passa al nos­tre Macba– mol­tes cre­a­ci­ons, que van de l’escom­bra­ria fins a la geni­a­li­tat. M’interessa ara l’accés: un pany de paret, de sen­zills tot­xos, pro­vi­nent de Gdansk, al qual es va enfi­lar Lech Walesa per crear Soli­dar­nosc. Els va can­viar el país. Té data, i és històrica: el 31 d’agost de 1980, jus­ta­ment avui fa 37 anys. I si no ho hagués fet? Però sí, ho va fer, s’hi va atre­vir, se la va jugar.

Ai, “santa innocència” dels herois! En entorns massa ronyo­sos mai sor­gei­xen Gand­his, ni Man­de­las ni Mares Teresa de Cal­cuta. Es neces­sita una acti­tud franca, uns ulls nets i gene­ro­sos.

Avui dia, tot i que escassa, la ingenuïtat encara “ena­mora”: l’espon­taneïtat dels peti­tons, els avis que mai mal­pen­sen, els ciu­ta­dans que volem refiar-nos dels altres. Ser ingenu no és “anar amb el lliri a la mà”, és ser bo: han pas­sat 300 anys de menys­preus freqüents, però mai acon­se­gui­ran fer-nos “malànimes”. Els cata­lans som gent de pau, àdhuc amb les cla­ve­gue­res esta­tals.

“Quina esplèndida innocència mos­tra un ésser humà quan no té por que li facin cap mal!”, crida l’anglo-paquis­tanès Hanif Kureishi. Els col·legues que ens foten d’ama­ga­to­tis, els interes­sos mes­quins d’alguns polítics, la hipo­cre­sia, etcètera, ens fan malig­nants. Queda algú bo i noble? Sí, tant a Polònia com al nos­tre país.

“Ai, santa innocència!”, em direu. Henri Nowen pro­clamà que “con­ver­tir-se en nen [...] no és la innocència de l’aca­bat de néixer, sinó la que s’acon­se­gueix fent opci­ons cons­ci­ents”. Hi ha mala bava al món, però també esguards nets i som­riu­res sin­cers: els veig, al meu ins­ti­tut i arreu. Cal ama­bi­li­tat i puresa: la ingenuïtat no es com­pra per Ama­zon, és gratuïta, és un do. Dema­nem-la als déus.