L’ombra dels Franco

A finals del segle XIX l’escrip­tora gallega Emi­lia Pardo Bazán es va cons­truir un pazo a Mei­ras, prop de la ria de Betan­zos. Durant la Guerra Civil, els mili­ci­ans varen assas­si­nar els hereus, el seu fill i l’únic net que tenia, i el casa­lot va pas­sar a la filla i la nora. Els lle­pa­culs fei­xis­tes de la zona varen apro­fi­tar l’ocasió per “com­prar-los” la pro­pi­e­tat a través d’una subs­cripció popu­lar manu mili­tari, per rega­lar-la al dic­ta­dor Franco. I fins ara, que els acòlits del gene­ral han con­ce­dit a la Fun­dación Fran­cisco Franco la gestió de les visi­tes que obli­gatòria­ment han d’accep­tar, perquè el 2008 el pazo va ser decla­rat bé d’interès cul­tu­ral. L’existència d’una ins­ti­tució des­ti­nada a enal­tir la figura d’un col­pista que se’n va anar a l’altre barri amb milers de crims sobre la cons­ci­en­cia, és repug­nant. Però que se li ator­gui el dret de ges­ti­o­nar un patri­moni obtin­gut amb pràcti­ques com a mínim dub­to­ses, fereix qual­se­vol prin­cipi ètic i democràtic. El silenci còmplice de les auto­ri­tats polítiques fa fere­dat. Pas­sen els anys i les dècades i la nis­saga segueix fent de les seves com si encara la luce­cita vigi­lante del Pardo con­tinués encesa. El res­pecte reve­ren­cial que es té als Franco es digne d’un estudi psi­co­pa­tològic. És com si la boira sinis­tra de por que el dic­ta­dor va pro­jec­tar fins a l’últim racó del país encara no s’hagués escam­pat. I això que, per temor, podria enten­dre’s entre aquells que varen patir els seus delic­tes o per covar­dia dels còmpli­ces que hi varen col·labo­rar, és insòlit que també hagi infec­tat les noves gene­ra­ci­ons. Mai l’ombra del mal havia estat tan allar­gada.