Si...

Sem­bla que d’aquí a dos dies s’apro­varà al Par­la­ment la llei (o decret llei, o el que sigui) que regula el referèndum. Com que al res­pecte ja s’ha pro­nun­ciat la Comissió de Venècia i tot­hom sap que les cir­cumstàncies l’allu­nyen molt dels estàndards accep­tats en una norma d’aquesta mena en un con­text nor­mal, vull dedi­car aques­tes línies a par­lar de l’altra peça jurídica sobre la qual recolza el procés, l’ano­me­nada llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica (LTJ).

Resulta dubtós que la LTJ sigui la norma més ade­quada per esta­blir cer­tes qüesti­ons anecdòtiques: per exem­ple, en relació amb la llen­gua ofi­cial, després de tanta lluita per la “nor­ma­lit­zació”, tot que­darà com ara, ja que cas­tellà i català ho seran, però aquesta qüestió no és tran­si­ci­o­nal; com tam­poc ho és quina instància política serà l’encar­re­gada de nome­nar les dife­rents magis­tra­tu­res (Tri­bu­nal Suprem, Con­sell de Justícia, etc.), la qual cosa vol dir que el pro­blema de la poli­tit­zació de les ins­ti­tu­ci­ons no min­varà gaire. De fet l’únic aspecte capi­tal en la trans­for­mació política, el sis­tema elec­to­ral i el paper dels par­tits polítics dins l’orga­ni­grama ins­ti­tu­ci­o­nal, ni tan sols s’esmenta.

Però això no vol ser una crítica al que pugui sobrar o man­car des del punt de vista subs­tan­tiu en la llei. És sobre­tot una reflexió sobre la seva natu­ra­lesa i el cen­tre sobre el qual gra­vita el si del títol. Perquè una i altra qüestió són con­tra­dictòries.

La LTJ es plan­teja com una fórmula de tran­sició entre orde­na­ments jurídics amb sobi­ra­nies dife­ren­ci­a­des a l’estil del que succeí de 1975 a 1978 i que trans­formà el règim auto­ri­tari fran­quista (sobi­ra­nia política uni­per­so­nal, sobi­ra­nia jurídica en les lleis fona­men­tals del regne) en una democràcia (sobi­ra­nia política popu­lar i sobi­ra­nia jurídica de la Cons­ti­tució). És evi­dent que la LTJ vol apa­ren­tar, com ho va fer la llei per a la reforma política, una con­tinuïtat nor­ma­tiva (“de la llei a la llei”) que legi­timi la nova estruc­tura jurídica i ins­ti­tu­ci­o­nal des del minut zero. El pro­blema evi­dent­ment rau en la sin­to­nia política de fons. D’una banda, quan la llei per a la reforma política es va apro­var, la major part dels ano­me­nats pro­cu­ra­dors en corts d’aque­lla mal dita democràcia (orgànica, s’hi afe­gia, i tan con­tents) van estar d’acord en fer-se un harakiri que des de fora es va veure com una mos­tra d’admi­ra­ble gene­ro­si­tat política i des de dins, com el preu a pagar per tal que tot con­tinués de facto en mans de la mateixa gent. La sin­to­nia política de fons suposà que una gene­ració sociològica­ment fran­quista pogués pas­sar en escas­sa­ment qua­tre anys a votar de forma acla­pa­ra­dora el PSOE, i la sin­to­nia és la clau per enten­dre el si que he posat com a títol a aquest escrit.

Perquè és evi­dent que la LTJ no compta amb la sin­to­nia política a tot Espa­nya. Tot i que les últi­mes enques­tes par­len d’alts per­cen­tat­ges de gent que vol­dria que Cata­lu­nya pogués ser pre­gun­tada (en soli­tari o en com­pa­nyia de tot el cens espa­nyol, aquí també hi ha una dia­triba), el cert és que la volun­tat política del govern espa­nyol (i del prin­ci­pal par­tit de l’opo­sició) és contrària que el referèndum es faci, perquè és contrària que Cata­lu­nya se separi. Així doncs no hi ha sin­to­nia en el con­junt sobre la tran­sició des­crita en la llei.

Però vet aquí que la qüestió és més com­pli­cada que una sen­zi­lla manca de sin­to­nia política en el con­junt de l’Estat, perquè la llei sols s’acti­varà si en el referèndum que supo­sa­da­ment es con­vo­carà aquesta mateixa set­mana, surt que sí. I sols pot sor­tir que sí, si se cele­bra. Així, tota l’efec­ti­vi­tat de la dita llei depèn d’una cir­cumstància sobre la qual el govern de l’Estat ha posat tota la carn a la gra­e­lla per tal que no es pro­du­eixi, la qual cosa es tra­du­eix, segons ha dit, en acci­ons indi­vi­du­als con­tra per­so­nes con­cre­tes amb noms i cognoms.

Apro­var la llei de tran­si­to­ri­e­tat abans de saber si el referèndum es fa i si, fent-se, surt que sí, pot­ser acon­ten­tarà el món de la CUP, però des del punt de vista pro­ce­di­men­tal sols es pot veure com una con­tra­dicció: és cert que el pre­si­dent ha dit que tant li fa el que digui el TC sobre les lleis cata­la­nes, i per tant, la manca de sin­to­nia amb la resta d’Espa­nya; però sí que hau­ria d’impor­tar-li quin seria el resul­tat en un referèndum que, a més, es dubta que es pugui cele­brar, perquè altra cosa és menys­te­nir la ciu­ta­da­nia cata­lana i pren­dre posició de forma poc neu­tral com a gover­nant, més enllà de les seves idees polítiques.