Fer fotos al Parlament

Coses curi­o­ses que pas­sen els dies històrics. No sé si es van fixar en un detall del ple més llarg, més enfan­gat, més dis­pers i més trans­cen­dent de la història del Par­la­ment. En el moment en què es va apro­var la llei del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, uns quants dipu­tats van fer ús dels seus telèfons mòbils per foto­gra­fiar la pan­ta­lla que des­cri­via com la majo­ria de la cam­bra es res­pon­sa­bi­lit­zava d’assu­mir la sobi­ra­nia cata­lana. En el moment cul­mi­nant, quan Marta Rovira encara tenia el polze enlai­rat per espe­ci­fi­car el sen­tit del vot favo­ra­ble a la llei, alguns dipu­tats van voler tenir la constància explícita, en el seu arxiu per­so­nal, de la imatge que ha de pas­sar a la història. És curiós. Abans, els pro­ta­go­nis­tes ho eren perquè algú els foto­gra­fi­ava. Ara, ho són perquè són ells els que foto­gra­fien. La pro­xi­mi­tat en relació amb l’esde­ve­ni­ment –fins i tot una pro­xi­mi­tat tan exa­ge­rada com és que esde­ve­ni­ment i per­sona coin­ci­dei­xin– es valora no pas perquè hi siguis (i en siguis un pro­ta­go­nista) sinó perquè ho has pogut foto­gra­fiar de més a prop, com si es tractés de la satis­facció que genera en el fan demos­trar que és a la pri­mera fila d’un con­cert.

Uns minuts més tard, l’escena es va repe­tir. Va ser en el moment de la sig­na­tura del decret que con­vo­cava la con­sulta. El con­se­ller Turull, amb el seu mòbil, va foto­gra­fiar la resta de con­se­llers que sig­na­ven, fins que va arri­bar el seu torn i va cedir l’apa­rell al con­se­ller Romeva, que ales­ho­res el va foto­gra­fiar a ell. Hi havia moments en què sem­blava més pen­dent de la foto que de la firma. Com és obvi, tots eren foto­gra­fi­ats pels pro­fes­si­o­nals que s’ho mira­ven de lluny. No es tracta, doncs, de dei­xar constància d’un fet que si tu no docu­men­tes­sis no exis­ti­ria, sinó de poder cer­ti­fi­car que tu hi eres molt a prop. Aquesta és la clau. Ser alhora part i notari de la història. Abans, la solem­ni­tat era que et veies­sin, des de la pla­tea, com l’actor prin­ci­pal. Ara, l’actor esdevé també espec­ta­dor. Pri­vi­le­giat, això sí.