Mabuhay

Un dels meus amics més sor­pre­nents i fidels és en Ramon Vilaró, vigatà que ara viu entre Llo­ret i Bar­ce­lona. És peri­o­dista i escrip­tor, durant més de vint anys ha tre­ba­llat com a cor­res­pon­sal de dia­ris a Brus­sel·les, Was­hing­ton, Manila i Tòquio. Ens vam conèixer a Figue­res la pri­ma­vera del 1980, quan aca­bava de tor­nar de Fili­pi­nes, on havia cobert la infor­mació sobre l’èxode de refu­gi­ats viet­na­mi­tes i cam­bod­jans, aquells dels ano­me­nats “boat peo­ple” que fugien amb embar­ca­ci­ons mise­ra­bles. Diu que quedà mera­ve­llat de la badia de Manila, i es pro­meté tor­nar-hi. D’ales­ho­res ençà els viat­ges i esta­des han sovin­te­jat, fa pocs mesos que ha tor­nat de l’últim, i amb un nou lli­bre aca­bat d’escriure, Mabu­hay, que en tagal vol dir ‘ben­vin­gut’. Hi tracta el dia a dia dels natius, esta­des en man­si­ons senyorívoles, explo­ta­ci­ons sucre­res i la vida en pobles minúsculs, comu­ni­tats reli­gi­o­ses on con­vi­uen cris­ti­ans i musul­mans, el patri­moni gas­tronòmic i cul­tu­ral, etc.

És un lli­bre més que, com tots els seus ante­ri­ors, de la lec­tura en resulta una autèntica delícia. Ha escrit cen­te­nars d’arti­cles als dia­ris, i diver­ses obres deri­va­des de la seva experiència com a cor­res­pon­sal com és el cas de Grin­golàndia quan era cor­res­pon­sal a Was­hing­ton, un lli­bre d’humor finíssim i d’històries increïbles. Ha publi­cat també novel·les històriques com Dai­nichi, l’epo­peia de Fran­cisco Javier al Japó, Tabaco sobre l’imperi dels mar­que­sos de Comi­llas i les seves intri­gues fami­li­ars, i ara acaba de publi­car Mabu­hay. Alhora, com­pa­gina la feina d’escriure amb la pre­pa­ració d’un altre docu­men­tal sobre Gas­par de Por­tolà, sobre les arrels cata­la­nes de Califòrnia i la fun­dació de diver­ses mis­si­ons en aquell tocom ame­ricà.

Però no ho he dit tot sobre l’amic Vilaró, perquè allò que més en des­ta­ca­ria és la sen­zi­llesa, el tracte ben­vo­lent i l’etern tarannà cir­cums­pecte. Sem­bla que no hi és, però està al tanto de tot; recordo llar­gues sobre­tau­les al Motel, on quedàvem aclo­fats davant la savi­esa, la sen­zi­llesa i la bon­ho­mia d’en Ramon. A Llo­ret viu en un ano­ni­mat quasi total i crec (crec!) que, per la feina i l’embran­zida que porta, no és ni ha sigut mai prou valo­rat a casa nos­tra. Avui, en ocasió del seu últim i excel·lent lli­bre, em per­meto aquest petit home­natge a l’amis­tat d’un home que es mereix això i molt més. Algú ho havia de dir i millor que sigui un amic, no tro­ben?