I tu, què has fet per la victòria?

Cap a finals de l’any 1938, l’exèrcit fran­quista havia ocu­pat la major part dels ter­ri­to­ris que havien opo­sat resistència a les for­ces revol­ta­des. El govern de la República s’havia tras­lla­dat de Madrid a València i final­ment a França i Mèxic. El trist final ja era història. Els llargs i can­sats últims mesos de guerra als fronts de l’Ebre i el Segre, havien posat fi a l’espe­rit de lluita i entu­si­asme dels com­ba­tents del mal­pa­rat exèrcit. Era ben clar que la revo­lució esde­vin­guda guerra havia arri­bat a la seva trista fi. El gene­ral Franco redac­tava els par­tes, més com un cap d’estat que com un gene­ral gua­nya­dor. El doc­tor Negrín i un petit grup de segui­dors es refu­gi­a­ren a Agu­llana i Dar­nius, prop de la fron­tera. La càrrega que els acom­pa­nyava reposà unes set­ma­nes abans d’empren­dre el camí cap a Rússia. La càrrega eren bona part de les pin­tu­res del Museu del Prado i dos cami­ons amb l’or del Banc d’Espa­nya, l’un i l’altre, patri­moni dels espa­nyols. Unes mines de talc aban­do­na­des feren de museu i caixa forta. Dels con­tin­guts de les cai­xes de la càrrega dels cami­ons, ningú tenia cap idea de què es trac­tava. Una dot­zena de sol­dats volun­ta­ris i els con­duc­tors eren l’escorta del tre­sor no pas petit que sis mem­bres del govern movien ni ells sabien on.

El minis­tre de la Guerra, doc­tor Negrín, feu mun­tar una emis­sora de ràdio que por­ta­ven i començaren a eme­tre. Emplaçada al Pre­pi­ri­neu, se sen­tia des de la major part dels ter­ri­to­ris de Girona i Bar­ce­lona sud-est. Negrín dis­po­sava de poca infor­mació. Era igual: ell s’inven­tava situ­a­ci­ons de la guerra. En aquell moment tan sols hi havia reti­rada i des­ban­dada. És sabut que l’exèrcit fran­quista hau­ria pogut ocu­par el que fal­tava en una set­mana, però dei­xa­ren que milers de cata­lans pas­ses­sin a França. Ningú els havia forçat, però ràdio macuto deia que l’exèrcit d’ocu­pació vio­lava les jove­ne­tes i robava a les cases dels poblets ocu­pats. Els que emi­gra­ren se n’hague­ren de pene­dir. El tracte donat als refu­gi­ats va ser inhumà. Els cami­ons de la flota de Negrín, en arri­bar a Bar­ce­lona, res­ta­ren ama­gats i vigi­lats en un magat­zem dels afo­res on es guar­da­ven coses curi­o­ses. Milers de car­tells per fer públics en cas de sot­me­tre Franco i el seu exèrcit. El puny tan­cat amb el dit índex asse­nya­lant els que el miren i un mis­satge que feia així: “I tu, què has fet per la victòria?” La nova República espe­rava elo­giar els uns i aver­go­nyir els altres. La situ­ació actual té algu­nes con­no­ta­ci­ons. Si la pre­gunta és feta a un patri­ota cata­la­nista, pot rela­tar la seva història, les seves il·lusi­ons i el futur, si es gua­nya, és clar. Feta la pre­gunta a un que ni se’n sent ni en fa, de català, pot dir: “Soc així i prou. Ho sé! Els països mini­a­tura mai han fet història”. S’ha aca­bat! Ara en farem, d’història!