40 anys no són res

Demà farà qua­ranta anys de la mani­fes­tació de l’Onze de Setem­bre que ha pas­sat a la història com la Mani­fes­tació del Milió. Després, no hi han fal­tat les orga­nit­za­ci­ons –curi­o­sa­ment, les que són més hos­tils al dret a deci­dir– que han vol­gut rebai­xar aquesta xifra. Tant se val. El que compta, i això sem­bla irre­fu­ta­ble, és que va ser la mani­fes­tació en demanda de drets civils més gran mai feta a Europa després de la Segona Guerra Mun­dial. Ni Espa­nya ni Cata­lu­nya no es regien lla­vors per un règim democràtic. S’havien cele­brat elec­ci­ons cons­ti­tu­ents uns mesos abans. Hi havia aires de lli­ber­tat, però fal­tava con­cre­tar-los. Ningú no sabia què podia pas­sar, i la tran­sició no era tan pacífica com ara ens venen.

La Cons­ti­tució, aquesta llei democràtica ara trans­for­mada en una arma con­tra una expressió de la democràcia, es va votar i apro­var un sis de desem­bre de l’any 1978. Mol­tes per­so­nes que avui dia veuen la seva vida regu­lada per aquesta norma no la van poder votar. A Cata­lu­nya la van apro­var més del 90 per cent dels elec­tors. Aquesta gran i bona aco­llida de la Cons­ti­tució a Cata­lu­nya és un fet que aquells que ara la uti­lit­zen com a mur con­tra els cata­lans sem­pre ens tiren per la cara. I ho fan amb un posat entre sor­ne­guer, dis­pli­cent, per­do­na­vi­des i setciències, com dient-nos: “Què hi teniu a dir, a això, cata­lans, eh? Doncs els altres cata­lans, no ho sé. A mi se m’acu­dei­xen, i sense pen­sar-m’ho gaire, dues coses: la pri­mera, que la pro­porció de vots posi­tius a Madrid va ser del 86%. ¿Aquesta pit­jor aco­llida en la capi­tal del Regne no fa refle­xi­o­nar gens els dis­pli­cents? I segona i més impor­tant: si els cata­lans vam aplau­dir la Cons­ti­tució és perquè sabíem millor que ningú que la democràcia era la via per recu­pe­rar les lli­ber­tats que uns mili­tars ens havien pres a punta de fusell qua­ranta anys abans. ¿Què havíem de fer? ¿Havíem de dir: “No miri, dis­culpi. Ja estem bé ara. Ja ens va bé que la nos­tra ban­dera i el nos­tre idi­oma esti­guin pro­hi­bits. Ens agrada que no ens dei­xin deci­dir.”? Oi que no? Doncs ja està.