Quan hagi passat

Des de fa un anys estem immer­sos en un moment cab­dal, en un seguit d’epi­so­dis deci­sius i, mal­grat s’hagi usat en excés l’expressió, en un camí històric. Pro­ba­ble­ment, aquest procés l’hem dut entre tots amb una bar­reja de sen­sa­ci­ons: alguns amb espe­rança, mobi­lit­zats i amb il·lusió, d’altres amb recança, alguns amb des­in­terès o amb fatiga, d’altres també amb rebuig... Però, el més des­ta­ca­ble és que la gran majo­ria social ha sabut res­pec­tar-se, con­viure de forma civi­lit­zada, accep­tar la plu­ra­li­tat, man­te­nir la cor­recció, pre­ser­var el paci­fisme i la comunió social. Crec que és impor­tant des­ta­car-ho, perquè aquesta manera de fer, aquest res­pecte mutu, és un dels ele­ments més impor­tants que tenim com a país.

Què pas­sarà a par­tir d’ara? Evi­dent­ment, ningú ho sap del cert. La immensa majo­ria dels cata­lans estem con­vençuts que les deci­si­ons s’han de deba­tre i votar-les. És la manera més democràtica i par­ti­ci­pa­tiva de pro­ce­dir, la més clara, la més sen­sata i la més equi­ta­tiva. Ara bé, el més com­plex és pas­sar de l’abs­tracte al con­cret: serà el referèndum de l’1 d’octu­bre la clau per resol­dre-ho? Ningú ho sap del cert, però tot­hom té clar que almenys serà un punt d’inflexió extra­or­di­nari. Ara mateix des­co­nei­xem què pas­sarà, quina rellevància exacta tindrà el referèndum, però sí que ja podem afir­mar abans de conèixer-ne el resul­tat, acabi com acabi, que una vegada hagi pas­sat cal con­ti­nuar la nos­tra vida com ho hem fet sem­pre, inde­pen­dent­ment de si Cata­lu­nya es con­ver­teix en una república o no.

Cal remar­car-ne la importància, i no can­sar-nos d’emfa­tit­zar-ho: la plu­ra­li­tat i la diver­si­tat són un bé i no pas un ele­ment nega­tiu. I és que con­viure amb una soci­e­tat que té dife­rents punts de vista enri­queix. Pen­sar de manera dife­rent no divi­deix, al con­trari. Pen­sar dife­rent mul­ti­plica, perquè genera mati­sos, perquè és de manual que la intel·ligència col·lec­tiva té una força inequívoca­ment bona si de sap cana­lit­zar. Pen­sar de manera dife­rent és salu­da­ble i, entre tots, hem d’enfor­tir l’espe­rit crític i l’espe­rit democràtic, que vol dir plu­ra­li­tat i res­pecte per les deci­si­ons de la majo­ria, sense vul­ne­rar els drets de les mino­ries. Cata­lu­nya hau­ria de cloure aquesta fase deci­siva, amb una con­clusió clara, com­par­tida i inne­go­ci­a­ble: pre­ser­var la pau, la concòrdia i la bona con­vivència entre tots nosal­tres. Després dels atemp­tats del 17 d’agost que hem patit, un dels temes cen­trals ha estat l’interès a reco­sir la soci­e­tat. Doncs això. Sem­bla una obvi­e­tat, és de sen­tit comú, però també sabem que les inèrcies i la voràgine ens poden fer una mala pas­sada. No cai­guem en l’error de frac­tu­rar-nos, de divi­dir-nos i de con­fron­tar-nos amb cris­pació. Pre­ci­sa­ment al con­trari, demos­trem-nos el que som, una soci­e­tat madura, plu­ral, viva, un país cohe­si­o­nat, amb una bona arti­cu­lació, ple d’anhels dis­tints i amb un ele­ment en comú: la volun­tat de deci­dir que segui­rem sent un sol poble sigui quin sigui el futur polític.