Jo, per la república, voto

No em nega­ran que el salt cívic ha estat enorme. En 80 anys, a la pell de brau, hem pas­sat del “jo, per (con­tra) la república, mato (o em maten)” a la frase del titu­lar d’aquesta tri­buna. Tam­poc ningú no negarà que no està pas mala­ment resol­dre els con­ten­ci­o­sos polítics amb l’adeu a les armes i posant urnes vin­cu­lants o per saber què és el que s’opina col·lec­ti­va­ment. Ningú no negarà aital plan­te­ja­ment, ni públi­ca­ment ni pri­vada. És d’una evidència rotunda.

Des que vàrem assas­si­nar Franco (man­lle­vant irònica­ment el títol d’un lli­bre de Fran­cesc-Marc Álvaro) hem estat con­vo­cats a diver­sos referèndums o con­sul­tes, deu vega­des, a Cata­lu­nya: un pri­mer cop, per la llei de la reforma política (1976); un altre, per rati­fi­car la Cons­ti­tució espa­nyola (1978); dos, per apro­var dos esta­tuts d’auto­no­mia (el de la Tran­sició –1979–, quan Tar­ra­de­llas ja era aquí des de 1977 com a Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent repu­blicà, i el del MHP Mara­gall –2006–); un altre, per deci­dir sobre si l’OTAN d’entrada sí o no (1986) en què el PSOE va refer la seva posició ini­cial a dir no i els Popu­lars varen pro­moure l’abs­tenció a l’entrada. També hem tin­gut una con­sulta social per a la con­do­nació del deute extern dels països empo­brits (con­vo­cada per la Xarxa Ciu­ta­dana el 2000, pac­tant la ubi­cació de les urnes alcal­dia a alcal­dia); un per vali­dar el trac­tat per a una Cons­ti­tució euro­pea (2005); el mul­ti­re­ferèndum de la Con­vo­catòria Ciu­ta­dana (2014), repri­mit pels Mos­sos i amb con­seqüències judi­ci­als per als con­vo­cants; la con­sulta par­ti­ci­pa­tiva que pas­sarà a la història com el 9-N (2014) i –també– amb con­seqüències; i la dar­rera con­vo­catòria d’unes elec­ci­ons cata­la­nes defi­ni­des com a ple­bis­citàries (2015). En aquesta col·lecció de cri­des a votar a tall de referèndum sem­pre se’ns ha ama­gat la pos­si­bi­li­tat de mani­fes­tar-nos sobre la forma d’estat de què ens hauríem de dotar, els cata­lans i els espa­nyols. Vic­to­ria Prego, la peri­o­dista que ha fixat a l’ima­gi­nari col·lec­tiu com va ser la Tran­sició, va pre­gun­tar a Adolfo Suárez, el 1995, per què no va sot­me­tre a referèndum el tema de la monar­quia i la res­posta de l’entre­vis­tat va ser que les enques­tes que tenia li deien que per­dria, Suárez con­fessa que va incloure les parau­les “rey y monarquía” en la llei de la reforma per no haver de fer la con­sulta i d’aquesta manera “dije que ya había sido some­tido a referéndum”.

És la foto de la nul·la pre­o­cu­pació de l’Estat (vuit­cen­tis­tes apa­rells) i dels seus ges­tors (“ser­vi­dors” en diuen) per saber les inqui­e­tuds dels con­su­mi­dors... si no és capaç (no ho seran!) d’adap­tar-se com el líquid, liqui­dat, remu­gava un vell anar­quista. Cap de les dues repúbli­ques espa­nyo­les, ni l’efímera de 1873 ni la col­pe­jada de 1931, varen ser pro­cla­ma­des com a resul­tat de cap referèndum que pre­guntés prèvia­ment sobre el model d’estat de què vol­drien dotar-se els ciu­ta­dans ibèrics... però això és història: el pre­sent és avui i jo, per una república aquí, vota­ria, sí.