L’home que passava

Res del que està pas­sant és culpa meva, ha decla­rat el senyor que pas­sava per allà. Com si no fos el seu par­tit el que va impul­sar la reco­llida de sig­na­tu­res con­tra l’Esta­tut. Com si no fos el seu par­tit el que va pre­sen­tar recurs al Cons­ti­tu­ci­o­nal perquè s’anul·les­sin arti­cles que encara avui són vigents, per exem­ple, a Anda­lu­sia. Com si no fos el seu par­tit el que l’any 2006 va sor­tir en defensa del tinent gene­ral José Mena quan aquest mili­tar va ani­mar l’exèrcit a inter­ve­nir si l’Esta­tut sobre­pas­sava els límits tole­ra­bles. Com si no fos el seu par­tit el que està aplau­dint els fis­cals que es que­re­llen con­tra els polítics cata­lans que volen come­tre el ter­ri­ble delicte de com­plir un pro­grama elec­to­ral i posar les urnes a dis­po­sició dels ciu­ta­dans. Mari­ano Rajoy no accepta cap culpa del que està pas­sant perquè mai n’ha accep­tat per a res. Ell sim­ple­ment és l’home que pas­sava per allà. Pas­sava per allà quan el Pres­tige va empas­ti­far les cos­tes galle­gues amb allò que per a ell eren sim­ples filets de plas­ti­lina. Pas­sava per allà quan el seu par­tit maqui­nava dobles comp­ta­bi­li­tats i ama­gava el botí sota la catifa. I pas­sava per allà quan des­a­pa­rei­xien els qua­ranta mil mili­ons d’euros que entre tots hem hagut de rega­lar al sec­tor finan­cer en un res­cat que ara ens diuen que ni tan sols va exis­tir. Ara, en la recta final del referèndum, després de la nova exhi­bició de com­promís cívic i pacífic vist durant la Diada per a tots els que no por­ta­ven una bena als ulls, es tor­nen a sen­tir veus sobre una pos­si­ble nego­ci­ació. Ara, quan s’ha demos­trat que tot ple­gat anava de debò i que, mal­grat la poca qua­li­tat de la democràcia que tant va cos­tar de recu­pe­rar, els cata­lans hem après a no tenir por de les ame­na­ces. El to exhi­bit a Bar­ce­lona per l’home que pas­sava per allà no en deixa gens, de marge per al diàleg, però mai se sap. Si el govern de la Gene­ra­li­tat ho fa, serà sobre la base que el poble català no renun­ciarà al dret a deci­dir. I sense per­dre de vista com les han gas­tat sem­pre, a Madrid, en apli­cació de la vella dita cas­te­llana: “Pro­me­ter hasta el meter y, una vez metido, olvi­dar lo pro­me­tido.”