Sento, aleshores existeixo

En un arti­cle publi­cat dis­sabte pas­sat al diari Ara, Josep Ramo­neda apun­tava que el sobi­ra­nisme “a vega­des oblida la supe­ri­o­ri­tat coer­ci­tiva de l’Estat”. En dis­crepo. Després d’un pre­si­dent assas­si­nat, després de les tor­tu­res del 92, les que­re­lles per­so­na­lit­za­des d’ara, o el cas del regi­dor de la CUP que ha de fer tot el viatge des de Vic a l’Audi­en­cia Naci­o­nal de Madrid emma­ni­llat, si hi ha un sec­tor polític que ho té difícil per obli­dar la força coer­ci­tiva de l’Estat, aquest sec­tor és pre­ci­sa­ment el sobi­ra­nisme. La raó és molt sim­ple. Es basa en el prin­cipi de pati­ment for­mu­lat per Milan Kun­dera a la novel·la La immor­ta­li­tat. En con­tra del penso, ales­ho­res exis­teixo de Des­car­tes, Kun­dera ante­posa el “sento, ales­ho­res exis­teixo”. L’homo sen­ti­men­ta­lis de Kun­dera és aquell que ha ele­vat el sen­ti­ment a la cate­go­ria de valor, d’iden­ti­tat i de conei­xe­ment: “Penso, ales­ho­res exis­teixo és la frase d’un intel·lec­tual que menys­prea el mal de quei­xal. Sento, ales­ho­res soc és una veri­tat més vàlida i es refe­reix a tot allò que viu. El meu jo no dife­reix subs­tan­ci­al­ment del vos­tre per allò que pensa. Hi ha molta gent i poques idees: tots pen­sem apro­xi­ma­da­ment el mateix i ens comu­ni­quem les idees, ens les dei­xem, les robem. Però si algú em tre­pitja un peu, soc sol a sen­tir aquell dolor. No pas en el pen­sa­ment, sinó en el pati­ment, és on hi ha l’essència del jo.” Sento, ales­ho­res exis­teixo. I sento molt que en comp­tes de dir-ne repressió, esti­guem per­dent gas ano­me­nant-ho, ano­me­nant-ho només, força coer­ci­tiva. I sento molt que, des que dilluns pas­sat un tri­bu­nal de justícia va supri­mir de facto la lli­ber­tat infor­ma­tiva i d’expressió, cap gran cor­po­ració mediàtica (Godó, Prisa, Zeta...) mani­festi el seu rebuig a aquesta invo­lució gravíssima.