Pressionar alcaldes

“Robert, escucha, Roca­fonda no se ducha.” Robert, Fran­cesc Robert, va ser l’últim alcalde del fran­quisme, i Roca­fonda és un barri de la meva ciu­tat. Els veïns no podien fer les ablu­ci­ons mati­nals ni bullir les mon­ge­tes, i van bai­xar fins a l’ajun­ta­ment per inter­pel·lar l’alcalde, a qui atribuïen la dosi­fi­cació de l’aixeta. Van venir altres alcal­des, ara votats, i les mani­fes­ta­ci­ons i pro­tes­tes davant la casa con­sis­to­rial no es van pas atu­rar perquè lla­vors, com ara, també tot estava per fer i tot els veïns ho cre­ien pos­si­ble. Pri­mer, els alcal­des ava­lats per les urnes van que­dar una mica parats: “Nosal­tres també recep­tors de pro­tes­tes?” Van fer la mateixa cara que molts anys més tard com­pon­dria Joan Saura quan el pre­si­dent Mon­ti­lla li va enco­ma­nar els Mos­sos: “A mi també m’esbron­quen els anti­sis­tema? Però si soc dels seus.” Més enda­vant, els alcal­des s’hi van anar acos­tu­mant. Fins i tot van ela­bo­rar una fórmula con­so­la­dora: “Va amb el sou.” Supor­tar mani­fes­ta­ci­ons, algu­nes ame­nit­za­des amb insults i fins i tot amb algun acte de violència natu­ral­ment con­dem­na­ble perquè amb violència no s’arre­gla res i en canvi amb falta de violència tot és pos­si­ble i tot està per fer, tenia un apar­tat en la nòmina. Sem­pre s’han pres­si­o­nat els alcal­des i els polítics en gene­ral: quan no ho fan els veïns ho fa l’opo­sició, que també per això cobra. Aquí els únics que no per­ce­ben emo­lu­ments són els que no es dut­xen, volen un parc, recla­men viure en cases i no sota el pont o sol·lici­ten teu­lada per anar a votar.

Els alcal­des con­tra­ris a cedir espais on aco­mo­dar-hi les urnes del pri­mer d’octu­bre somi­quen perquè són pres­si­o­nats pels veïns i per l’opo­sició. Es deuen haver tor­nat deli­cats. No se m’acut cap altra expli­cació, perquè la majo­ria fa anys que gover­nen i alguna pressió inclosa en el sou en aquest temps deuen haver hagut de supor­tar. Miquel Iceta, cap de la majo­ria d’aquests alcal­des, ha adver­tit al seu de Gra­ta­llops de con­seqüències greus, si faci­lita el referèndum. Si ells amb ells es pres­si­o­nen, què no ha de fer la gent sense tant ofici polític?

Men­tres­tant, els alcal­des favo­ra­bles al referèndum, més de set-cents, són encau­sats, citats als jut­jats i amenaçats amb presó. No és això pressió? Només que amb aquesta no s’hi comp­tava, des que els alcal­des són votats i no nome­nats pel govern. No poden ni dir que la pressió va amb el sou perquè també els volen treure el sou. Així i tot, en comp­tes d’anar a plo­rar per les ràdios i els dia­ris, encara se’ls veu con­tents i més deci­dits.

L’alcalde Robert hau­ria pogut cri­dar la Guàrdia Civil, com hau­ria vol­gut el govern. Com que a més de ser un bon home per­ce­bia que el règim que ser­via no s’aguan­tava per enlloc, “escuchó” els mani­fes­tants i es van poder dut­xar.