Escrivim... o no?

L’ofici d’escrip­tor a Cata­lu­nya viu temps com­pli­cats. Farien falta pocs dits per comp­tar la gent que viu mínima­ment bé i en exclu­siva (sense fei­nes més o menys paral·leles) d’escriure. D’una sèrie de gene­ra­ci­ons d’autors que tre­ba­lla­ven en con­di­ci­ons precàries i espe­rit heroic per la tasca de pre­ser­var la llen­gua i la cul­tura con­tra la dic­ta­dura en com­pli­ci­tat amb esco­les, edi­tors, polítics i lli­bre­ters s’ha pas­sat a una altra gene­ració que cada dia té menys drets, menys reco­nei­xe­ment i menys pers­pec­ti­ves. Obser­vat amb la pers­pec­tiva dels temps, aquells esforços sem­blen bal­ders. Actu­al­ment, amb les bai­xes taxes d’índexs de lec­tura, amb la soci­a­lit­zació dels lli­bres, amb la con­cen­tració edi­to­rial i amb la neces­si­tat de con­ver­tir el lli­bre en un pro­ducte de mer­cat ren­di­ble i sovint aliè a la cul­tura, que pro­voca que es con­ver­teixi abans en èxit un lli­bre dolent sig­nat per un famós que un de bo escrit per un des­co­ne­gut, el paper dels autors i la pos­si­bi­li­tat de pro­fes­si­o­na­lit­zar-se en un sec­tor on l’escrip­tor, la baula impres­cin­di­ble de la cadena, gua­nya com a màxim un 10%, men­tre que el dis­tribuïdor pot arri­bar a embut­xa­car-se més del 50% del preu de venda, es con­ver­teix en una qui­mera.

Així les coses, un grup d’escrip­tors acaba de crear Escri­vim, Asso­ci­ació Pro­fes­si­o­nal d’Escrip­tors i Escrip­to­res de Lite­ra­tura, un col·lec­tiu amb una tasca justa i necessària però titànica: nor­ma­lit­zar la situ­ació dels escrip­tors com a tre­ba­lla­dors de la cul­tura, superant totes les man­can­ces i lla­cu­nes a àmbit sin­di­cal, labo­ral, econòmic i social que això implica. Només cal veure que una pàgina que parla del referèndum es pot tan­car per dife­rents vies en un sos­pir i, per con­tra, les que roben sis­temàtica­ment els drets d’autors de milers d’escrip­tors roma­nen acti­ves pels segles dels segles, cosa que ja dona una idea del tarannà dels polítics envers la cul­tura i la pro­tecció dels drets. I aquest seria un altre dels aspec­tes de la tasca de l’asso­ci­ació, cons­ci­en­ciar la classe política de la neces­si­tat de no anor­rear la cul­tura des de tots els àmbits.

També cal­dria posar damunt la taula la pre­ca­rit­zació pro­gres­siva del col·lec­tiu, cen­trada en menys avançaments, menys diners, menys tirat­ges, menys pro­moció (fes-ho tu mateix a través de les xar­xes) i menys pes de Cata­lu­nya enfront Madrid a l’hora de deci­dir i la des­a­pa­rició quasi abso­luta del pres­tigi de la cul­tura, con­si­de­rada com una mena de sub­pro­ducte que no val res i que es pot des­car­re­gar de franc sense cap obs­ta­cle. Així doncs, es tracta d’anar cons­truint un ins­tru­ment vàlid que faci­liti als escrip­tors pro­fes­si­o­nals una eina útil de lluita i de debat que per­meti pre­sen­tar bata­lla en un ter­ri­tori cada vegada més hos­til i amb menys ali­ats, defen­sant per damunt de tot que sense cul­tura no hi ha ni futur ni pos­si­bi­li­tats d’enca­rar la vida amb un mínim d’ima­gi­nació.