Menors cap a Europa

Vull par­lar d’un tema que pro­ba­ble­ment no merei­xerà gai­res arti­cles d’opinió en un moment com el que estem vivint. Ho faig amb la consciència posada en la situ­ació d’estat d’excepció que patim com a país, sobre­tot des que el 20-S va començar la detenció d’alts càrrecs polítics del govern català, en una mos­tra clara del tota­li­ta­risme del PP que està posant en evidència els par­tits que li donen suport. Hau­rem de tenir a punt el des­fi­bril·lador, si la suc­cessió impa­ra­ble d’esde­ve­ni­ments d’aquesta set­mana que camina cap a l’1-O con­ti­nua essent de taquicàrdia. Torno al títol d’aquesta columna, al fet que, des de prin­cipi d’any, cada mes arriba al nos­tre país una vui­tan­tena de menors de 12 a 17 anys –la majo­ria mar­ro­quins i alge­ri­ans– que viat­gen sols (una xifra que dobla la mit­jana de l’any pas­sat). Em consta que pro­fes­si­o­nals dels Equips d’Atenció a la Infància i Ado­lescència han reco­ne­gut que els cen­tres de menors estan col·lap­sats i que el pro­blema per­ju­dica l’atenció a la resta de menors que s’han de tute­lar. Fent un cop d’ull als dia­ris fran­ce­sos, lle­geixo a Le Figaro –on es qua­li­fica la situ­ació actual de mai vista– que la xifra de menors estran­gers rebuts entre 2015 i 2017 és de 18.000. A Cata­lu­nya aquests menors viuen sota la tutela de la Gene­ra­li­tat, encara que alguns tin­guin per objec­tiu arri­bar fins a França o pro­var sort a la resta d’Europa. Aquests dies he par­lat amb un mar­roquí ber­ber que tre­ba­lla des de fa temps en una empresa agrícola i m’ha comen­tat que el fill d’un seu cosí ha estat aco­llit en un cen­tre de menors d’Alme­ria i vol venir cap aquí: “Va viat­jar amb una moto d’aigua, així és més ràpid; de seguida que arri­ben, com que són menors i van indo­cu­men­tats, ja no els fan retor­nar. Els seus pares van pagar tres mil euros pel viatge, molta gent de Beni Mellal i d’altres pobles ber­bers els envien cap a Europa.” Quan li pre­gunto d’on tre­uen els diners, els pro­ge­ni­tors, i per què no els inver­tei­xen a crear opor­tu­ni­tats per als seus fills al seu país d’ori­gen, res­pon que es gas­ten els estal­vis envi­ats pels fami­li­ars que tre­ba­llen a l’estran­ger. Comenta que no poden fer res més per als fills, perquè la demo­gra­fia s’ha dis­pa­rat; en canvi, aquí reben aco­lli­ment, van a classe i apre­nen algun ofici. Li qüesti­ono què faran després, si no tro­ben feina, però ell riu: sí que n’hi ha. Recordo l’atur juve­nil galo­pant que ens afecta i la nul·la exigència que detecto envers el govern mar­roquí. Suposo que la res­pon­sa­bi­li­tat dels pro­ge­ni­tors deu que­dar exi­mida perquè fan el que els sem­bla millor. Però els governs d’aquests països viuen igno­rant el pro­blema? Sem­bla que no fan abso­lu­ta­ment res per evi­tar l’actu­ació de les màfies, i encara menys per pro­moure polítiques soci­als ni per afa­vo­rir cap cul­tura de con­trol de la nata­li­tat. Aquest és un tema tabú? Es pot estar a favor d’aco­llir immi­grants refu­gi­ats, d’aju­dar els més des­pro­te­gits i, al mateix temps, recla­mar mesu­res als països d’ori­gen. Men­tres­tant, la rea­li­tat és que els cen­tres de menors estan des­bor­dats i que el pro­blema s’haurà d’abor­dar pri­o­ritària­ment, si esde­ve­nim com desit­gem, un estat lliure.