Veneçuela en directe

Josep Maria Puig és un gran amic que viu a Cara­cas, un home d’espe­rit exqui­sit i, per a mi, l’únic “cor­res­pon­sal” de qui crec tot el que em diu sobre Veneçuela. Fill d’un paleta secre­tari de la Unió de Rabas­sai­res que s’exilià el 1939, Josep Maria Puig va ser edu­cat al col·legi de jesuïtes Saint-Louis de Gon­za­gue, a Per­pinyà. Al cap d’uns pocs anys tota la família es tras­lladà a Veneçuela, on es casà amb la veneçolana Mila­gros (un altre ínclit, entra­nya­ble per­so­natge) i tre­ballà com a arqui­tecte. Els vaig conèixer a través d’un amic comú, el pin­tor Lluís Roura, que ales­ho­res expo­sava a la gale­ria Acqua­ve­lla de Cara­cas i sovin­te­java els viat­ges a aquell país ame­ricà. Amb els diguem-ne nor­mals alts i bai­xos comu­ni­ca­tius, l’amis­tat amb en Josep Maria Puig ha anat durant en el temps, tant de bo que sigui per una colla d’anys més. I la cosa també ha anat vari­ant: al prin­cipi pre­do­mi­nava la qüestió gas­tronòmica, era durant els meus anys d’hos­ta­le­ria a Figue­res. Gran entès i aimant de la cuina fran­cesa, la seva con­versa era sem­pre una mina de conei­xe­ments, de curi­o­si­tats, d’històries molt ben assa­o­na­des i cui­tes. Després va venir la qüestió que podríem dir iden­titària, quan em blas­mava sense embuts la meva resistència a viat­jar a Amèrica mal­grat les seves invi­ta­ci­ons, era quan em rega­lava lli­bres enllaç amb temes cata­lans i veneçolans, i quan venia aquí ens trobàvem al Port de la Selva amb els seus pares i la Mila­gros, etc. A les dedi­catòries de lli­bres, hi ha referències sem­pre iròniques i esmo­la­des sobre la meva visió, segons ell estreta i res­tric­tiva, del finis ter­rae. Ara últi­ma­ment l’amis­tat s’ha tacat de política, tant la d’aquí com la d’allà i, com deia al prin­cipi, en Josep Maria s’ha con­ver­tit en una mena de cor­res­pon­sal periodístic per­so­nal que m’informa en directe d’allò més gros, més inau­dit i “madur” que passa a Veneçuela. També he dit, i ho repe­teixo, que és l’únic “cro­nista” que em crec sense dub­tar. I me’l crec perquè el conec, perquè és un tipus abso­lu­ta­ment equi­li­brat i lúcid, i també perquè el cor­res­pon­sal de tele­visió que els cata­lans tenim en aquells verals ultra­ma­rins ens envia les cròniques de Veneçuela des de Bue­nos Aires, a més de cinc mil quilòmetres de distància. Què en diríem si del que passa a Madrid ens n’informés algú des de Mos­cou, que en línia recta només és a tres mil quilòmetres d’aquí?.